Pepe Gimeno: “El disseny que es fa des de l’administració és impresentable”

Amb l’ajut de Letraset –algun dia els dissenyadors gràfics hauran de reclamar un carrer en honor seu – i el suport d’una Helvetica Medium, Pepe Gimeno (Castellar, 1951) feia el seu debut professional en un anunci de premsa protagonitzat per una d’aquelles urbanitzacions que varen créixer com a bolets a les acaballes dels anys seixanta. D’això fa més de quaranta anys. “Com altres companys, jo forme part d’una generació que vam eixir de l’Escola d’Arts i Oficis de València sense haver sentit la paraula disseny” diu Pepe Gimeno. L’especialització en dibuix publicitari serà el camí inicial per a molts futurs dissenyadors gràfics. “Quan acabaves els estudis, allò normal era entrar a treballar en algunes de les agències de publicitat que hi havia en la ciutat, entre altres Publipress, que era la pionera i d’on eixirien alguns dels professionals que després formarien els primers estudis de disseny” assenyala Gimeno.

És en aquest panorama mutant on coincideix amb alguns dels noms que seran claus en la transformació del disseny a València. “En aquestes agències de publicitat faig amistat amb Daniel Nebot, Paco Bascuñán i d’altres, i acabem formant un grup amb unes inquietuds i propostes pel que fa al disseny” diu Gimeno. “Compartíem les mateixes preocupacions, recerques, la necessitat de debatre el paper dels dissenyadors o aclarir les fronteres entre publicitat i disseny” assenyala Gimeno. “Des de qüestions més teòriques a qüestions més professionals, hi havia un ventall de propostes per discutir, algunes coses que avui ens poden semblar una mica trivials, però que en aquell moment necessitàvem debatre, ordenar, davant d’un horitzó on semblava que tot estava per fer”.

D’aquell grup pioner, uns es decantaran pel disseny de producte i uns altres continuaran el camí de l’Helvetica i cia. Pepe Gimeno serà dels que trie la disciplina gràfica com a forma de comunicació. El mapa institucional i autonòmic que s’inicia en la dècada dels vuitanta reclama un nou ordre comunicatiu. Per a molts dissenyadors serà una oportunitat d’or. “Aquell moment va ser clau per a molts de nosaltres, el suport que vam rebre per part de l’administració és innegable” recorda Gimeno. “L’administració es troba amb unes grans carències i és el moment en què les diferents administracions autonòmiques, municipals, necessiten uns senyals d’identitat que els identifiquen” diu Gimeno. “Va ser el motor o l’accelerador per als estudis de disseny i la seua professionalització; allò que ens hauríem costat de fer quinze anys, molts de nosaltres ho vam fer en cinc anys” diu Gimeno.

Del llapis de Gimeno –l’ordinador encara no ha fet la seua entrada triomfal– eixirà un dels símbols més populars d’aquella etapa d’institucionalització gràfica, la palmera de la Comunitat Valenciana. “Aquest logo ha tingut un recorregut llarg perquè inicialment va ser un encàrrec de l’Institut de Turisme valencià, després acabaria formant part de la mateixa Conselleria, i es va transformar finalment en una mena de símbol de la Comunitat Valenciana, i cal dir també que Mariscal se la va apropiar per al seu projecte Mediterrània i molta gent continua creient que es tracta d’un disseny d’ell.”.

Pepe Gimeno és dels que pensa que, sense un bon encàrrec, difícilment eixirà un bon treball. “Quan t’encarreguen un projecte, se suposa que el dissenyador ha de rebre una informació substancial i, per contra, el que ocorre en la majoria dels casos, m’atreviria en dir en més d’un noranta per cent, és que el dissenyador ha d’acabar completant la informació que necessita per al treball i això acaba produint més d’una frustració”. Diu que troba a faltar el suport i la claredat que hi havia per al disseny per part de l’administració en altres èpoques. “Hi ha uns interessos demagògics fets de frases fetes amb les paraules innovació, disseny, R+D, però que després no es tradueix en res, i el que és més greu, no se sap ni del que es parla”. I posa com a exemples les campanyes de cartells gràfics de l’Ajuntament de València. “És una comunicació trista i raquítica i que ha aconseguit que siga motiu d’estudi en molts blogs”.

“És un problema de fons –diu Gimeno–, perquè els polítics es poden omplir la boca amb la paraula disseny, però això no vol dir que sàpiguen què significa ni per a què serveix”. I assenyala l’últim exemple en aquesta cadena de despropòsits gràfics. “La nova marca de Canal 9, que potser ha estat un presagi, perquè és una marca que es veu que no durarà, una marca efímera amb uns components de moda o de promoció, però no per a una institució que ha de conservar-la almenys vint o trenta anys”. I afig. “Ja no parle d’una qüestió estètica, sinó a en el terreny funcional, perquè d’entrada és il·legible per a qui no hi estiga familiaritzat”.

Entre els treballs més gratificants que han eixit del seu estudi hi ha la creació de diverses tipografies. “Son propostes que inicialment tenen un origen o una raó o experimental i per a un dissenyador com jo, que no vaig tindre l’oportunitat al seu moment d’estudiar una disciplina com la tipografia, és un treball d’investigació molt enriquidor”. En aquest territori de creació, Pepe Gimeno es trobaria amb la cal·ligrafia que utilitzava Andy Warhol en els seus dibuixos. “Vaig descobrir aquesta cal·ligrafia una mica ingènua i senzilla, que després es va saber que en realitat l’autora era la mare de Warhol, i a partir d’aquesta, es va iniciar un procés d’elaboració” comenta. “El repte era important, ja que significava la primera tipografia que desenvolupàvem per complet, amb la dificultat que suposava el seu origen cal·ligràfic”. La nova tipografia batejada com a Pepe Type serà guardonada per part del Type Directors Club de Nova York, una mena d’Acadèmia dels Oscar del disseny gràfic.

Creu que els estudis dels dissenyadors “sempre acaben tenint les virtuts i els defectes dels seus fundadors” i mai no s’oblida d’alguns dels principis de la seua la professió. “Sempre has d’adequar-te al projecte, a l’interés del projecte, no has de voler estar per davant de la necessitat del client”. “Mai no hem d’oblidar –continua– que la nostra missió és comunicar”. Sobre l’actual moment amb l’explosió digital creu que “estem immersos en un procés continu de transformacions”. “Cada entrada de recursos nous, de noves troballes tecnològiques, immediatament afecta el disseny i el procés creatiu”. En la part positiva assenyala “ un control total del projecte que es manifesta en uns nivells de depuració tipogràfica impensables fa vint anys”. I conclou. “Tinc la sensació d’haver canviat dues o tres voltes de professió”.