Algoritmes

Per reforçar un xic més el meu, en part volgut, distanciament amb aquests nous temps, vaig saber fa pocs dies que Kobo, una de les plataformes digitals de llibres més grans del món, ha arribat a un acord amb la italiana Feltrinelli perquè l’exquisida cadena italiana de llibreries vengui els seus aparells lectors i també els ebooks (en té per donar i per vendre, per cert, i mai més ben dit: 3,9 milions de títols). L’acord, pel pacte que mantenen ambdues cadenes de llibreries, comportarà que la també excelsa La Central faci el mateix aquí Espanya a partir del 12 de novembre.

Pel capritxós atzar de la vida (que més avall tornarà a sortir), 13 correus electrònics després m’assabento que en aquesta mena de particular Hay-on-Wye barceloní en què s’està convertint el barri de Gràcia ressuscitarà la llibreria Ona (gestionada per la filla d’un dels accionistes, Montserrat Úbeda) i, al cor del barri, a la plaça de la vila, obrirà la nova de trinca La Memòria, especialitzada només en història i portada per Xavi Cortés.

No sóc un apocalíptic i no tinc res en contra dels llibres i les llibreries electròniques. Tenen avantatges, segur; i tinc clar que els dos models sobreviuran plegats (i més si, com comencen a dir alguns experts, la virtualitat llibresca podria tenir un sostre més baix del que molts s’imaginen i al qual, pel que sembla, als EUA ja es podrien acostar), però jo seguiré sense fer-ne gaire ús. Sé que puc trobar un llibre més fàcilment clicant títol o autor (no cal ni que siguin sencers o estiguin gaire ben escrits) i que l’oferta és incommensurablement més gran que la que pot oferir una llibreria física. Però com diu el viatjat cronista Martín Caparrós, en una llibreria virtual només trobaré allò que estigui buscant, res més, o, com a molt, el que la memòria dels bits i les lleis de la probabilitat m’hauran recomanat a partir d’aquella cosa tan freda que diu: “Els qui han llegit això també han comprat...”.

No: m’agrada remenar i trobar per atzar, que mirar un volum al prestatge em porti, just perquè és al costat, a un altre que desconeixia i que potser no és inicialment del meu interès, però que per tacte, proximitat, o què volen que els digui, per pur atzar (ja ha tornat), i em dugui inexorablement a fullejar-lo i, no ho dubtin, a comprar-lo.

O si més no, que si el llibreter me l’ha apartat, sigui perquè quan li ha arribat la meva imatge l’hi hagi vingut al cap, i digui: “Això al Carles li pot interessar”, i no perquè un fred algoritme ho hagi calculat. I si no és així, així ho vull pensar. Sí, clarament, tal com estan els temps: diguin-me tonto, o romàntic.