Bebo de Barcelona

Bebo Valdés (Quivican, Cuba, 1918 - Estocolm, Suècia, 22 de març de 2013) era l’encarnació del tòpic que diu que algú “és un home de món”. De ben diversos orígens ell mateix, havia viatjat molt abans de sortir de Cuba el 1960. Culte, elegant, amb una memòria prodigiosa, sempre volia aprendre. Un exemple: un estiu a Peralada es va deixar portar, entusiasmat, a una marató Dalí per Portlligat, Figueres i Púbol, on va tocar un piano. “Com més coses sé del personatge —deia sobre Dalí, però ho aplicava a tothom— més m’interessa i més m’adono que en sé ben poc”.

El Festival de Jazz de Barcelona ha tingut una sort especial amb Bebo Valdés. De fet, l’únic lloc on va presentar en les dues últimes dècades de la seva vida tots i cada un dels seus projectes va ser aquest festival. Aquest és un recorregut per la vida barcelonina d’un personatge incomparable.

Pròleg: Los Chavales. Cuba, avui gairebé un país del Tercer Món, era als anys quaranta i cinquanta una mena de paradís, diuen molts dels que hi van ser. Sí, hi havia corrupció, màfia, prostitució, analfabetisme, una dictadura. Tot això hi era (ara no?). Però també hi havia una vida cultural activa i cosmopolita (ara sí que no). Bebo havia pogut veure a l’Havana artistes com Vladimir Horowitz, Arthur Rubinstein, Erich Kleiber, Nat King Cole, Sarah Vaughan, Buddy Rich, Milt Jackson i Woody Herman, entre tants d’altres. I a aquella Cuba van arribar, sobretot des de València i Barcelona, els músics de l’orquestra Gran Casino, que van canviar el nom per Los Chavales de España. Gairebé tots catalanoparlants, Los Chavales es van convertir en estrelles amb un repertori internacional farcit de color local (“Qué bonita es Barcelona...”). Com va aprendre Bebo aleshores i li agradava repetir, “Barcelona és bona si la bossa sona”.

El primer contacte amb el català fou a la Cuba dels 50 sentint a Los Chavales de España

Amb Eladio Reinón. El 1998, el saxofonista valencià Eladio Reinón va convidar Bebo a tocar primer amb un octet a Terrassa i després amb una big band a Luz de Gas dins del Festival de Jazz de Barcelona. A la primavera, abans del seu primer concert, entrevisto Bebo per a El Periódico. Els 15 minuts que tenia es converteixen en dues hores de conversa. Quan ens acomiadem, li demana al fotògraf que ens faci una foto junts, em dóna el seu telèfon d’Estocolm i em diu: “Un día haremos conciertos tú y yo”. No entenc res i me’n vaig, perplex i emocionat.

Primera explosió: Calle 54. Fernando Trueba descobreix Bebo Valdés i converteix el duo a Calle 54 entre ell i el seu fill Chucho en la gran escena d’amor de la pel·lícula. El 2000 és l’any que molts artistes fan gires sota l’impacte del documental de Trueba. Al Palau, Bebo arriba amb un quintet que inclou Patato Valdés (que no és família seva), amb qui poc abans ha gravat un disc excepcional, El arte del sabor, a trio amb Cachao al contrabaix.

La bomba: Lágrimas negras. A finals de juny del 2003, començo a treballar al Festival de Jazz. Al juliol, Bebo toca al Grec amb Diego El Cigala. El vaig a saludar als camerinos. Li dic que tinc una feina nova. “¿Te lo dije, que haríamos conciertos juntos?”. Aquell any, el festival s’inaugura amb ell. Repetim Lágrimas negras, però hi afegim el seu duo amb el violinista Federico Britos. El concert dura gairebé tres hores i el sopar acaba a les quatre de la matinada. L’endemà, l’únic que es presenta a temps per sortir de viatge, esmorzat i puntual, és Bebo Valdés.

Bebo de Cuba. La suite que Bebo havia tocat a Luz de Gas torna el 2004 a L’Auditori amb una big band de músics de Nova York. Dos d’ells decideixen tocar una petita improvisació no escrita, una cèl·lula rítmica, com si diguéssim. Quan s’acaba el concert, Bebo s’hi acosta: “Muy bonito lo que tocaron, pero eso no es lo que está escrito”. Enmig d’una orquestra amb el turbo posat, ell havia sentit aquests canvis de detall, minúsculs.

A duo amb Javier Colina. El 2005, Bebo ha enregistrat al Village Vanguard de Nova York un disc a duo amb el contrabaixista Javier Colina. Ja fa molt pocs concerts, però aquell novembre Bebo i Colina seran al Palau. La demanda d’entrades és tan gran que s’acaben posant cadires a l’escenari. Li explico a Bebo que al Palau hi ha hagut concerts amb públic a l’escenari amb artistes com Daniel Barenboim i Maurizio Pollini, per exemple. “Qué bien tocan —contesta—, pero ven aquí, chico: ¿Alfred Cortot actuó jamás en el Palau?”. Cop de sort. Als arxius del Palau hi ha un programa del 5 de febrer de 1950 en què Cortot (un dels ídols de Bebo) toca els 24 preludis de Chopin i hi afegeix comentaris sobre les imatges que li evoquen. Els llegeixo. El 15 (Sostenuto, en re bemoll menor): “Pero la muerte está aquí a la sombra”. El 17, Allegretto, diu el programa, es tradueix així: “Ella me dijo: te amo”. A l’altre costat del telèfon, Bebo els toca tots dos improvisant.

A l’Auditori, amb

Amb el seu quartet. Des de fa anys, el Teatre-Auditori de Sant Cugat ha entrat en la programació del festival. El 2007, Bebo hi arriba al capdavant del seu quartet. Cap a Sant Cugat anem amb Charlie Haden, que ha aprofitat per quedar-se uns dies més a Barcelona. El contrabaixista és famós per la seva fòbia als cotxes i als revolts. Hi anem molt tard i, camí de Sant Cugat, ens perdem i passem per totes les rotondes possibles. Arribem al teatre, sense alè, cinc minuts abans de començar. S’acaba el concert i Haden xiuxiueja: “He estat a punt de plorar”.

L’últim duo. El 2008, Bebo ja ha decidit que no tocarà més en públic. Els seus problemes de memòria fan que molt sovint comenci tocant una peça i acabi tocant-ne una altra, diu amb ironia. És l’última gira, a duo amb el seu fill Chucho, i se li fa entrega de la primera medalla d’or del festival. Bebo diu adéu a Barcelona.

Coda: Rumba para Bebo. Dimarts que ve, farem el que ell ens va dir que havíem de fer el dia que es morís. Sense lloradera, es recordarà la seva vida amb rom, xocolata i música per ballar. Des de música clàssica fins a un grup religiós invocant els ancestres, passant, és clar, pels seus fills Chucho i Mayra. Clients i aficionats barcelonins expliquen que Duke Ellington, nom de capçalera de la història del festival, tenia com una aurèola al seu voltant, que era un àngel.

Jo, que no vaig tenir la sort de conèixer Duke Ellington, sí que he tingut l’oportunitat de ser sovint al costat d’un altre enviat especial. Es deia Bebo Valdés i dimarts que ve Barcelona celebrarà tot el que ens ha donat.

Joan Anton Cararach és el director artístic del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona des del 2003.