MVM, el clàssic impossible
Balanç del gran pòsit intel·lectual de Manuel Vázquez Montalbán, als 10 anys de la seva mort
Hi ha clàssics naturals; com qui diu, neixen ja com a clàssics infal·libles: és el cas d’autors com Eugeni d’Ors, Josep Carner o Camilo José Cela. N’hi ha d’altres que esdevenen, contra el seu temps i les expectatives, clàssics del futur, com ara Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Fernando Savater. Manuel Vázquez Montalbán (MVM) és dels segons, perquè no sembla pas imaginable que un autor popular i sovint destraler, apte i hàbil per a tota mena de gèneres —des del llibret d’òpera fins a la columna bufonesca, des del reportatge de camp fins a la novel·la lírica—, sigui capaç de suggerir al seu temps que fa literatura perdurable, a més de fer tota la immensa resta de literatura possible.
No calia que passessin els 10 anys que acaben de passar des de la seva mort perquè tots sabéssim que MVM és un clàssic impossible del seu temps, però que ho és plenament per a la història de la literatura. I la història de la literatura és aquell lloc on ja no penalitzen les ànsies de producció infatigable, i on esdevenir indústria editorial monoparental deixa de ser un pecat d’abús i omnipresència per ser només un tret circumstancial que ni invalida l’obra literària ni obliga tampoc a rescatar-la sencera.
A l’inrevés: ens faculta tranquil·lament per determinar, sense pressa ni prejudicis d’època, on rauen les millors virtuts d’un autor multitudinari i tumultuós, irritablement reiteratiu i sovint previsible, vulgarment subjecte a les lleis del mercat literari i alhora subtilment distant de la farsa del mercat de la qualitat literària.
Abans que res, l’absolució li va arribar en l’obra lírica. Semblava prou condescendent amb un escriptor tot terreny el fet de rescatar la poesia (i valen tant Praga com Ciutat), perquè era allà-on-de-veritat es concentrava l’escriptor secret i conscient, l’autor que mirava cara a cara i sense por l’eternitat, en lloc de mirar-se els pits bambolejants de la Charo mentre cardava amb Carvalho. I allà vam saber de seguida que purgava la seva mala consciència de marxista traïdor a la causa obrera, resident de Vallvidrera i gurmet. Això va servir almenys per salvar de la desfeta alguns poemaris i alguns poemes carregats d’un sentit eticoideòlogic que barrejava la trencadissa de miralls d’Eliot amb l’olor de bacallà que feia el seu carrer d’infantesa, a la plaça del Pedró.
El rescat també podia ser fàcil per una altra via, per la via d’una altra mena de condescendència, vull dir: no feia alta literatura, per descomptat, però les seves obres narratives al voltant de Carvalho oferien un retrat en directe, colpidor i compromès, tendre i aspre, de la construcció de l’Espanya democràtica. Així que potser les novel·les no eren gaire reeixides, però servien per aprendre història local. Tampoc era veritat, evidentment, però era un consol. I malgrat tot, novel·les com Yo maté a Kennedy, La soledad del manager, Los mares del sur i fins Los pájaros de Bangkok oferien el destil·lat amarg d’una frustració ideològica i l’autorretrat d’una generació d’esquerres invisiblement plegada als interessos del pragmatisme darwinista i alhora estranyament capaç de fer un país nou.
El que era segur, però, era la reinvenció i incorporació a la tradició literària d’un realisme crític sobre el motlle adaptat de les novel·les de detectius, amb un impacte popular que cap dels seus articles arribaria a tenir mai, malgrat que aspiraven al mateix fi: il·luminar des d’un angle empíric i materialista, il·lús i alhora desil·lusionat, la construcció democràtica. Ja sabia que el seu vell Manifiesto subnormal —surrealista i pop, incisiu i críptic— mai sortiria dels prestatges benestants de la nova burgesia d’esquerres, catalanista, culta i cada cop més rica.
Els problemes més grans els han donat sempre, amb MVM, les novel·les fora de la sèrie de Carvalho: ¿què s’ha de dir al davant de la precocitat interpretativa d’El pianista, o de la testamentària i lírica El estrangulador (que no és de Boston, sinó de Barcelona, i que no és assassí, sinó escriptor: MVM), o encara davant de l’elogi de la resistència ètica que són tant Galíndez com Autobiografía del general Franco? Rebaixar-les a provatures d’un escriptor de gènere per fer-se passar per escriptor literari és massa mesquí, fins i tot per als condescendents. Així que potser s’ha d’acabar assumint que hi havia una consciència de gènere literari més enllà de la popularitat massiva de Carvalho i que aquesta consciència literària era plenament moderna, vull dir burgesament moderna. Entenia la novel·la com la cruïlla entre història i ètica, conflictiva per definició i antidogmàtica per vocació, sense bons ni dolents però amb raons bones i dolentes, i amb víctimes vulnerables però no necessàriament víctimes immaculades.
I potser on la cosa ha anat més fàcil ha estat en dos gèneres més: l’assaig cultural semblava l’espai més ben blindat i, per fi, fixava MVM en el seu perfil més responsable, d’ideòleg marxista i modern. A banda d’algunes recopilacions d’articles, com El escriba sentado o La literatura en la construcción de la ciudad democrática, alguns seguim creient que llibres com Barcelones o El Moscú de la revolución són assaigs menystinguts precisament perquè semblaven material d’encàrrec, sobrer o excedent d’un monomaníac de l’escriptura. I ho era, de monomaníac, però també era un dels pocs autors capaços de fer dos llibres plens d’intuïcions originals, d’explicacions racionalistes i alhora solvents històricament, al voltant del drama de l’art modern en el si del marxisme d’Estat o al voltant de la construcció d’una ciutat feta sovint mite d’ella mateixa.
Però on se salva del tot MVM és com a periodista. Aquí ningú diu res, i tothom arriba per fi al lloc còmode del reconeixement d’un clàssic: va ser periodista tot terreny, columnista de neoavantguarda, amb invents fascinants com Crónica sentimental de España, i columnista irònic i agre, bel·licós i inspirat, malgrat la inevitable repetició d’estilemes i mantres verbals que ara malmeten bona part d’ella. Però tothom entén que era part del pecat de la superproducció.
La síntesi final de tot plegat acaba sent paradoxal: la unanimitat ha semblat reduïda a la part de la producció menys lligada a la literatura perdurable, com si, de debò, de MVM només hagués de restar la literatura conjuctural, d’anàlisi política o comentari social en infinites columnes de premsa. I ves per on que no: la seva millor literatura a mi no em sembla pas que estigui justament a la columna, sinó en bona part de la resta dels seus gèneres literaris, incloses moltes columnes, com en qualsevol altre escriptor valuós que no hagués nascut al Raval ni fos fill de derrotat i presidiari, ni fos membre del Comitè Executiu del PSUC i del PCE, ni fos omnipresent als mitjans ni fos autor mediàtic, sinó fonamentalment un d’aquells que fan literatura: escriptor, subnormal i clàssic.
Les 600 paraules
Triunfo (fue) una revista que planteó un puente ni aéreo ni gaseoso entre España y Cataluña, especialmente en la década terminal del franquismo". Aquestes paraules formen part de l'últim article que Manuel Vázquez Montalbán va escriure al diari El País ("Triunfo", 13 d'octubre de 2003). Un text que, com bona part de l'obra periodística de l'escriptor, estava farcit de premonició i d'una ironia amarada de nostàlgia cap a uns anys que haurien pogut significar tantes coses però que no van arribar a ser el que alguns, com el mateix MVM, havien somiat.
No deixa de ser simptomàtic que aquest últim article que publica a El País sigui precisament una mirada tendra cap a aquells que van creure que la Transició permetria canviar-ho tot, i alhora una reivindicació d'una generació de periodistes que es van implicar fins al moll de l'os per construir la democràcia. Eduardo Haro Tecglen, José Ángel Ezcurra, Montserrat Roig, Maruja Torres, Ramon Barnils, Josep Pernau, Josep Maria Huertas Clavería i un llarguíssim etcètera formen aquest extens grup de periodistes compromesos amb les llibertats del país que van convertir les pàgines de diaris i revistes en l'altaveu polític necessari per forçar el canvi de règim.
Sens dubte, Vázquez Montalbán serà un dels màxims exponents d’aquest heterogeni grup que complirà una funció de guia d’una ciutadania que buscava en les columnes i articles de premsa les pistes imprescindibles per espolsar-se la por i convèncer-se que, malgrat les dificultats, tot avançava.
De fet, en l’obra de Vázquez Montalbán s’hi reconeix bona part de la idiosincràsia del periodisme d’aquells anys: compromès, valent, lliure. Quan calgui incisiu, però alhora responsable i buscant sempre el fi equilibri entre la necessària revolta i l’astuta serenitat per evitar que la dèbil democràcia pogués esquerdar-se.
Serà quan el nou règim comenci a consolidar-se que s'iniciarà la col·laboració de Vázquez Montalbán amb El País. La biografia periodística de l'escriptor està vinculada a una gran quantitat de publicacions (prop de 40 al llarg de la seva vida), però és amb aquest rotatiu que mantindrà una relació més prolífica: hi escriurà 2.107 articles durant 23 anys (1980-2003), dels més de 9.000 que publicarà al llarg de la seva vida.
Les primeres col·laboracions —si bé irregulars i poc freqüents— de Vázquez Montalbán amb El País són de febrer de 1980. Però és a partir de gener de 1984 quan inicia una relació setmanal (que durarà gairebé 20 anys) publicant la columna de la contraportada dels dilluns. Tot i escriure sovint per a altres seccions, seran les poc més de 600 paraules que conformaven aquesta columna el que donarà popularitat a un escriptor de renom que buscava en les pàgines d'aquest diari la catapulta necessària per donar-se a conèixer arreu d'Espanya.
Malgrat ser conscient d’escriure en un diari prestigiós i de to menys popular que moltes de les publicacions amb què havia col·laborat fins llavors, Vázquez Montalbán no renunciarà a les seves senyes estilístiques d’identitat: la ironia i el contacte continu amb els referents de la cultura popular. Tant és així que no tindrà cap problema a combinar, en una mateixa frase, una cita de Brecht amb uns versos d’una cançó, posem pel cas, de Concha Piquer. Un estil, però, que al llarg del temps perdrà ritme i espontaneïtat a còpia de repetir sovint una mateixa estructura narrativa. El que sí que sempre mantindrà serà la gran capacitat d’anàlisi i anticipació dels fets polítics. Perquè serà de política (catalana, espanyola i internacional) del que bàsicament parlarà des de la columna dels dilluns.
Les pàgines d'El País són també testimoni del seu desencís cap a la classe dirigent i, sobretot, cap a l'esquerra socialista i comunista. La posició ideològica del diari (ni la seva pròpia) no serà cap obstacle per convertir els seus textos en una crítica ferotge cap als governs del PSOE, dels quals acabarà sentint "fàstic" a causa de la corrupció i, sobretot, els crims del GAL. L'escriptor s'erigirà, sense cap pretensió, en la consciència crítica d'una esquerra que, lligada al poder, anirà renunciant als anhels de la Transició. Anys després, la seva bèstia negra serà José María Aznar, personatge que tractarà amb sarcasme i sornegueria però de qui farà una crítica menys agra que de Felipe González, de qui va tenir una profunda decepció.
Ferm en les pròpies conviccions, l'articulisme de Vázquez Montalbán a El País també va ser reflex del seu catalanisme progressista. Un ideal que no es va amagar de defensar, per a tot Espanya, des de les pàgines del diari. Tot i així, "detestava" el nacionalisme de Jordi Pujol i defensava, parafrasejant Habermas, la "nació real" no basada en principis identitaris sinó socials; una visió de país que, deu anys després, ha fet fortuna.
No es pot caure en la temptació d'elucubrar sobre quin hauria estat el seu relat d'aquesta dècada d'absència, sobretot d'aquests anys de crisi econòmica i de desencontre entre Catalunya i Espanya. De fet, no cal. Perquè una passejada per les pàgines d'El País d'aquells anys permet descobrir, no sense certa perplexitat, algunes claus que esdevenen essencials per interpretar aquests darrers anys, en què sembla que el somni de la Transició, com ell vaticinava, s'ha acabat d'esquinçar.
“Afortunadament, puc rellegir-me”, diria ell en alguna ocasió. Deu anys després de la seva mort, és obligat i necessari fer cas de la seva recomanació.
Marcel Mauri és periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra.
Tot és a Carvalho
Carvalho nació en Yo maté a Kennedy, 1972, como un héroe subnormal a la sombra de mi ensayo Manifiesto subnormal. Lo editó Planeta porque la censura se lo prohibió a Seix Barral y la novela fue a parar a los montones de libros de saldo de El Corte Inglés. En una etílica noche de 1973, Pepe Batlló y Frederic Pagés me tomaron la beoda palabra: la novela española entronizada era una ilegible mierda jaleada por los preciosos ridículos de una crítica con complejo de cosedores de himen de la doncella literaria por el realismo social (…) y era preciso recuperar la inocencia narrativa de guardias y serenos", va escriure Manuel Vázquez Montalbán al suplement Babelia d'aquest diari, el 1997.
MVM va descriure el projecte Carvalho també a EL PAÍS, el 2002, com "una sucesión de novelas crónica que iría describiendo la transición no solo entre Franco y el infinito democrático de la libertad duradera, sino la que ya se estaba produciendo entre la década de las luces, los años sesenta, y el tenebrismo desesperanzado del fin del milenio".
Són 24 títols, sense comptar els 10 Carvalho gastronómico, que tenen com a referència el mite d'ouroboros, la serp que es mossega la cua, una història circular. Quan Pepe Carvalho se'n va a Nord-amèrica fa poc temps que ha sortit de la presó Model, on va estar-se dos anys. A Milenio II, diu: "…tal como soy yo, tal como está el mundo por el que acabo de dar una vuelta de escandalizada inspección, el único lugar lógico a mi alcance es la cárcel. No debería haber salido nunca de ella". Es tanca el cicle.
Tot MVM és a Carvalho. Des de Crónica sentimental de España a El libro gris de Televisión Española, El cancionero general del franquismo o El viajero que huye. Hi ha idees recurrents: la fugida imposible (La soledad del manager, La rosa de Alejandría, Milenio I i II, entre d'altres); el somni del sur, paradís inassolible: "…piú nessuno mi portera nel sud", el vers de Quasimodo és essencial a Los mares del Sur, segurament la millor novel·la de la sèrie.
Barcelona és un personatge més, el paisatge destruït, la memòria i els records d'infantesa, el seu estimat districte V, el barri Xino, on la pobresa tenia una pàtina d'història. A Desde los tejados fa un comentari definitiu: "Pero cuando he ido por esos mundos nunca he visto tantas cosas como cuando subía por los terrados de estas casas [el carrer Botella] y tenía a mi disposición la vida privada de todos nosotros. El horizonte más lejano era Montjuïc o el mar o el Tibidabo". ¿Qué más quieres?". O com quan s'adona que els mitificats ocells de Los pájaros de Bangkok, les orenetes, els tenia al costat de casa.
Com és Pepe Carvalho? MVM només el descriu físicament a Tatuaje: alt, bru, a la trentena llarga, desendreçat malgrat que porta roba cara de sastreria de l'Eixample. Ell mateix es defineix: "Tengo una biografía impresentable. Ex rojo, ex agente internacional. Amante de una puta selectiva que no selecta" (La soledad del manager). Es nega a mostrar els seus sentiments perquè, com diu a Los mares del Sur: "Siempre me ha horrorizado ser esclavo de mis sentimientos, porque sé que puedo ser esclavo de ellos". A la mateixa novel·la s'adona que, encara que sempre ha defugit els lligams, se sent responsable moral de tres persones: Charo, Biscuter i Bromuro. El detectiu no entrega mai els delinqüents a la policia. Només informa del resultat de les seves investigacions als seus clients. Cuina a la matinada i crema llibres transcentals, diu, per encendre la xemeneia.
Apendre a matar va ser el més difícil. A la CIA va tenir un bon mestre, Mr. Wonderful. "Las vacilaciones", li va dir a Yo maté a Kennedy, "no proceden de una repugnancia natural sino cultural". Li van encarregar matar Kennedy. Ho va fer? Admet que va cobrar. "De esta manera destruyo en mí mismo cualquier coartada de convención moral". Ens vol convèncer tota l'estona que és un cínic.
A Los pájaros de Bangkok, Carvalho fa un viatge absurd per salvar Teresa Marsé, que s'assembla molt a la protagonista d'Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. "Algún día volveré a Bangkok a pasarlo bien", afirma, i afegeix que li agradaria fer la volta al món amb Biscuter. A Milenio, li diu Biscuter: "Yo hago este viaje para crecer, jefe, y usted para despedirse". Quina tristesa.
Vázquez Montalbán ens explica amb Carvalho bona part de la nostra història, per això segueix tan viu i per això cal llegir-lo. Un no voldria oblidar mai novel·les com Tatuaje, La soledad del manager, Los mares del Sur, La Rosa de Alejandría, Asesinato en el Comité Central o El Premio.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
