Jocs per a ajornar la mort

Aquestes últimes setmanes han estat literalment luctuoses per a la cultura. Ens han abandonat, entre altres, el sociòleg germano-espanyol Juan José Linz i, als seus 101 anys d’edat, la pintora catalana Ángeles Santos, que en la seua primera joventut, als anys 30, va revolucionar l’avantguarda madrilenya amb quadres amerats de quimera i de somni, com El món, amb la seua mixtura de candidesa naïf i d’intoxicació surrealista. Les seues obres d’aquell temps també poden evocar la nova objectivitat berlinesa o els idil·lis perversos de Balthus. Era un fenomen ben estrany, que il·luminà una època convulsa com un meteor adolescent. Després de la guerra, es va ocultar –del món i d’ella mateixa- en la seua vila natal de Portbou, i es dedicà a destruir bona part de la seua obra, pintant-hi al damunt retrats i paisatges costaners molt més asserenats. Una evolució que no deixa de ser una bona metàfora del que fou la postguerra en aquest país agre i desmemoriat.

Les pèrdues en el món literari han sigut substantives. Amb pocs dies de diferència han mort Martí de Riquer, Marcel Reich-Ranicki i Juan Luis Panero. De Martí de Riquer, en vaig poder parlar una mica fa dues setmanes, i un excel·lent article de Joan Francesc Mira ha il·lustrat la figura de Marcel Reich-Ranicki en aquest mateix lloc. Reich va ser un crític temible, despietat, severíssim, mordaçment incisiu en la polèmica, però també un lector penetrant, desprejudiciat i savi. Algú, en fi, que va convertir l’amor a la literatura en exigència. Aquesta és la vocació del crític, i ell ho va ser irrevocablement. La seua influència era enorme. Els escriptors l’odiaven, però es guanyà a pols la gratitud dels lectors. Els d’aquestes parts poden comprovar-ho gràcies a les traduccions dels seus reculls que ha anat publicant de tant en tant l’editorial Crema.

En el seu article, Joan Francesc Mira ens reportava una frase memorable de Reich-Ranicki: “un escriptor és algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres”. Amb això n’hi ha prou per a provar que ell n’era un que coneixia el seu ofici. Segurament, per a ell ser crític –i ser-ho de debò, sense vacil·lacions- també degué ser més difícil que per als altres. A més de vituperis agudíssims i apreciacions ben calibrades, Reich-Ranicki va escriure unes memòries impressionants –La meua vida-, que és un llibre que compta entre els que millor han descrit la peripècia europea de la primera meitat del segle XX: la infància a Polònia, la joventut berlinesa, la guerra i la persecució nazi, el gueto de Varsòvia –d’on va sobreviure de miracle- i la incerta postguerra, a més de ser la crònica impagable d’una constitució moral. Hi conta una anècdota que sempre m’ha estremit. En les lancinants condicions del gueto, al principi hi havia encara concerts i es publicaven gasetes literàries, en un intent desesperat de conservar una engruna de civilització entre els cadàvers. El jove Reich-Ranicki s’encarregava de redactar les crítiques d’aquells concerts, i eren rigoroses, tan dures i exigents com ho havien de ser sempre. Ell mateix se’n sentia perplex, en recordar-ho. Si tots havien de morir, aquella severitat tenia sentit? Però havia de dir la veritat, malgrat tot, perquè aquesta és la regla de l’ofici. Precisament perquè els músics servien la civilització, havien de saber que la civilització és així. Un crític com cal no pot passar en silenci una interpretació mediocre, i ni les pitjors condicions han de servir d’excusa, perquè no hi ha excusa. De qui va saber ser crític en el gueto de Varsòvia, no calia esperar contemplacions enlloc.

"Panero, fill, germà i oncle de poetes, va ser un rebel viatger, acrement individualista"

Amb Juan Luis Panero, la crítica espanyola –fins al punt que n’hi ha-no va ser sempre injusta, però alguna volta va tindre l’estúpida crueltat de ser condescendent. Panero, fill, germà i oncle de poetes, va ser un rebel viatger, acrement individualista, i un esteta enamorat de Kavafis i Cernuda, en un moment on s’estilaven més els poderosos exabruptes, entre la genialitat i la mera psiquiatria, del seu germà Leopoldo María. El va perjudicar també la figura histriònica que va tindre a bé compondre per a un documental d’èxit imprevist, El desencanto. El públic no va voler copsar tot el que d’escepticisme i d’íntima revulsió contenia aquell teatre. Juan Luis no era un revolucionari ni citava Lacan, no convocava el lector a horitzons nous ni a orgies de paraules. Els seus poemes es referien als temes que han obsedit sempre els humans, la fugaç contextura de les coses, la soledat, el trànsit, l’espera de la mort. Alguns dels seus títols ja ens ho diuen: A través del tiempo, Desapariciones y fracasos i Juegos para aplazar la muerte. En els seus jocs, va ser un gran poeta, net i corprenedor. A partir dels anys 80, els bons lectors van començar a reconéixer-ho, però ha transcendit poc. Ell s’havia instal·lat en un bonic poble català, Torroella de Montgrí, i es dedicava a viure i a escriure poemes esplèndids pour combattre l’ennui. Com Riquer i Reich-Ranicki, sabia que la literatura, o és un sacerdoci, o no mereix record.

“Como a todos los hombres, no sé dónde ni cuándo,/ encontraré la muerte, o mejor al revés,/ me encontrará la muerte”. Millor així, perquè ell no la buscava. En canvi, va buscar l’encant fràgil d’algunes poques coses, reminiscències, llavis o copes en la nit, en un grapat de versos que, d’alguna manera, vencen el pas atroç del temps.