Crític, historiador i ‘outsider’

José Francisco Yvars té una certa elegància dandi pel que fa al seu aspecte formal, distingit per una barba fin de siècle que el singularitza. Un estil, no ho sabem, si és fruit d’aquest contacte o permeabilitat amb la cultura britànica i, en el seu cas, subscrit per una vida transhumant repartida entre Londres, Barcelona i València. “Podríem dir que faig una vida trifàsica”, diu amb humor el professor Yvars a propòsit d’aquesta itinerància residencial. Historiador i crític d’art, ha dedicat la seua vida a esbrinar i a difondre la necessitat de l’art que enunciava Ernst Fischer fa més de mig segle i projectada en la creació artística. Ara, dos llibres, el primer, La ardilla de Braque (Random House Mondadori) i, més recentment, Papers perduts (Edicions 62) aglutinen els seus pensaments i reflexions d’aquests darrers anys. “Són ‘papers perduts’—diu Yvars— perquè el curador ha tingut l’atenció de recuperar els textos originals, que ja sap que moltes vegades queden mutilats o censurats pel mateix autor o el diari i, d’altra banda, hi havia aquesta referència, aquest malentés de ‘perdre els papers’ que m’agradava que hi jugués en el títol”.

Una bona part dels textos corresponen a les crítiques que ha anat publicant disciplinadament en el diari La Vanguardia amb què col·labora —“allí tinc el meu nínxol, com diu l’editor Godó”— des de fa molts anys. “El podríem qualificar —diu Yvars— com a notes d’art que volen ser un repàs, diguem-ne llegible, d’allò que ha estat la nostra tradició occidental”. El llibre s’inicia amb motiu d’un viatge estiuenc —“un ferragosto tòrrid i luciferino”— del crític a la Toscana per trobar-se amb el pintor Giotto, “l’artista que desperta encara admiració a la mirada contemporània”, com el descriu Yvars i culmina amb noms com David Hockney o Francis Bacon, continuadors d’aquell imaginari renovador que encetà el pintor toscà. “Jo pense que la tradició occidental és un nucli, un tot de maneres de mirar l’art”, assenyala l’historiador. I ho exemplifica d’una manera didàctica: “La nostra tradició s’arrela al Mediterrani, es nodreix d’un cert realisme, i després d’unes variables més o menys abstractes, però abstractes dins de la tradició”.

Observador infatigable d’allò que anomenem el fet artístic i els seus paisatges oscil·lants, no deixa de mirar i projectar el seu pensament reflexiu sobre aquesta societat en trànsit. “Avui la sensibilitat contemporània s’aferma per llocs que no són els cànons tòpics de la historiografia de l’art tradicional”, diu Yvars. “La gent balla, la gent es cuida, hi ha la cosmètica del cos, la cosmètica de l’espai; l’erotització i l’estilització de la vida són realitats i, de fet, ningú surt de casa tal com es lleva habitualment”, remarca. “La gent se sotmet a una funció, a una cosmètica estètica… A escala general, no vol dir que l’interés per l’art haja minvat, que certament sí que ha minvat, però, d’altra banda, allò que passa és que hi ha una estetització de l’experiència de l’home del segle xxi que és fortament estètica i, fins i tot, diguem-ne, artística”, diu Yvars.

Aquests dies treballa en un projecte sobre el dibuix i la línia, un tema que sempre ha estat entre les seues preocupacions, mentre continua el seu ofici d’espectador crític dels principals aparadors de la cultura del nostre segle, com ara la recent exposició inaugurada sobre el pintor George Braque al Grand Palais de París —“no m’ha acabat d’agradar perquè destil·lava una certa atmosfera reivindicativa”— o la gran mostra sobre Dalí celebrada al Centro de Arte Reina Sofía de Madrid. “Jo no sóc un fan de Dalí, trobe l’art de Dalí una mica fatigós, sobrecarregat per a un gust com el meu, format en les avantguardes. Ara bé, hem de reconéixer-li, i també a Andy Warhol, però pel que fa a Dalí amb més intensitat i qualitat, el fet d’haver estat grans fàbriques d’imaginació, grans manipuladors de les imatges”. I amolla amb un punt de sornegueria: “Dalí era fill de notari i sabia molt bé el valor dels diners, perquè el seu papà li havia ensenyat molt bé que ‘qui no treballa, no menja’”. “L’exposició de Dalí viatjarà l’any vinent al Japó i tornarem a assistir a tot un esdeveniment cultural i mediàtic”, diu Yvars.

“La mirada és àvida i sempre demana més”, assenyala en els textos. Un repte que, segons l’historiador, “desarma el crític més ben disposat”. Per a Yvars “es neix amb la capacitat de veure, però a mirar s’aprén. I s’hi aprén sempre de manera inductiva, no tant per acumulació”. I recorda amb emoció alguns dels moments extraordinaris que li ha proporcionat aquesta mirada privilegiada. “Una de les coses que a mi em va impressionar més va ser el moment en què vaig tenir la possibilitat de veure en una taula de restauració uns quadres d’El Greco, unes pintures en què, quan t’acostaves al quadre, veies que hi havia una petita pinzelladeta sobre una altra petita pinzelladeta i així successivament, i només després, en la distància, hi veies allò que el pintor volia que hi veieres, i penses ‘Això és fantàstic!’”.

Sobre el moment actual que ha fet que molts museus i institucions culturals hagen vist reduït poderosament el pressupost és categòric. “Si penses que la cultura nodreix una part essencial de l’ésser humà, aquestes retallades no tenen nom, per descomptat”. I apunta altres paradoxes d’aquest temps fràgil i de precarietat. “Jo pense que en moments de crisi com l’actual en què no brolla l’avidesa artística, la curiositat per la cultura no fa més que ressaltar la degradació de la cultura i la sensibilitat humana, perquè molts museus són gratuïts i, tanmateix, estan buits gairebé cada dia de la setmana”. Una deserció que ha esdevingut norma en la vida cultural. “Els dies de la inauguració les sales estan atapeïdes, un èxit, i l’endemà hi tornes i estan buides”, assenyala Yvars. Un estat que es reflecteix en altres àmbits i que ha comportat un menyspreu de la cultura. “A mi no em preocupa que el senyor Berlusconi sigui un oligarca, a mi allò que em preocupa és que siga un analfabet, perquè si hi ha un mínim de cultura es pot discutir, però si no hi ha aquest mínim només queda el llenguatge de la força”, assenyala Yvars.

I diu que continua escrivint a mà els seus textos, que no té mòbil i altres artefactes de la vida moderna i que es defineix com un outsider. “Un outsider altiu, però outsider al capdavall, m’agrada la denominació perquè en aquesta vida no he tingut sentit de pertinença a un grup, a una institució… He fet una vida nòmada, això si, de nòmada privilegiat”. I declara el seu compromís vital amb l’art. “Sóc historiador de l’art per convicció. Jo no he arribat a la història de l’art perquè no tingués cap altra cosa a fer. Jo vaig tenir molt clar que el meu món era el món de l’art. I poden agradar més o menys els meus textos, però tots són textos viscuts.