Heras, a cent metres del centre del món

Cau la nit a Perpinyà. Hi fa un vent impetuós, incessant. Pregunte a Vicent, Vicent Madramany, si això és habitual. Em respon amb un somriure eloqüent, acostumat com està a aquesta inclemència al cap de 35 anys en la capital del Rosselló. La nit es fa llarga mentre carreguem en el camió les 44 obres d'Artur Heras que, a partir de divendres 4 d'octubre penjaran en els murs de la Fundació Chirivella Soriano (C/ Valeriola, 13) de València. Al cap de dues hores de traginar quadres i més quadres, i habituats ja a les ràfegues del vent, sentim un fort estrèpit. Torne a mirar Vicent i li etzibe: "Sí que bufa fort, Vicent". Amablement, em corregeix i em diu que, lluny de ser el vent, és el tren. Són les tres de la matinada a Perpinyà i un comboi de mercaderies passa, veloçment, pel nostre costat, rumb al centre del món.

Salvador Dalí, excèntric en tantes coses, va batejar la Gare de Perpignan, l'estació de trens, com el centre del món l'any 1965. El centre còsmic de l'univers, per a ser més concrets. De fet, si ens deixem caure per la vella estació, hi observarem que aquella boutade daliniana ara és, fins i tot, un reclam turístic. És més, quan accedeixes a Perpinyà amb cotxe és més fàcil arribar a aquest centre del món, ara reconvertit en un gran mall comercial, que no a l'Ajuntament. I això que estem, a pesar de tot, o no, a França.

A cent metres només d'aquest centre del món, ni un metre més ni un de menys, viu Vicent Madramany, a tocar de les vies, en un vetust magatzem de fruites, que van ocupar els nazis i on també va viure un aviador català, lleial a la República. Fet de totxos de cara vista, aquest magatzem és, al mateix temps, centre d'art contemporani i habitatge habitual d'aquest valencià de l'Alcúdia (Ribera Alta), nascut l'any 1946, discret propietari d'una vasta i desconeguda col·lecció de pintura contemporània.

ÀCentMètresduCentreduMonde és el nom d'aquest centre d'art contemporani, l'únic de Perpinyà, que d'altra banda passaria desapercebut als ulls de qualsevol vianant si no fóra pels cartells que anuncien les exposicions. Un vitrall immens dóna lloc a una sala ampla, en dues plantes, de més 1 000 metres quadrats. Des del 2004, any que va obrir les portes aquesta fascinant aventura, els visitants hi han pogut gaudir de Jean Le Gac, Tony Bevan o Pat Andrea, però també, atenció lector/a, de Miquel Navarro, Juan Genovés, Rafael Armengol o Artur Heras, entre altres valencians. Al fons de la sala, un celler guarda la col·lecció col·lectiva del centre, amb més de 300 peces propietat de Madramany i prop d'un centenar dels cooperativistes d'art que la formen. Preguntem a Vicent pel concepte de col·lecció col·lectiva i ens remet, de seguida, als seus inicis de col·leccionista, al començament dels anys seixanta, època en què un grup d'amics i ell, a manera de cooperativa, feren un pot comú per a adquirir tres obres d'uns joves estudiants d'art: Boix, Armengol i Heras, any 1964.

Madramany és cosí segon de Manuel Boix. Va nàixer a l'Alcúdia, el poble del costat de Benimodo d'on és Rafa Armengol i, a través d'aquestes amistats, va arribar a Artur Heras (Xàtiva, 1945). Des d'aquells anys —n'han passat gairebé cinquanta— Madramany i Heras mantenen una estreta relació d'amistat, de complicitat i, per descomptat, també de col·leccionista-creador. Mig segle, com diu el tòpic, al peu del canó; l’un, pintant, l'altre, col·leccionant. Qui, a partir del 4 d'octubre, visite la fundació Chirivella Soriano hi trobarà 44 peces que, sense voluntat de ser cap mena d'antologia ni res per l'estil, resumeixen la trajectòria d'Artur Heras. Amb una particularitat, això sí: que es tracta d'un resum fet des de l'òptica del col·leccionista, possiblement del seu col·leccionista més generós, d'un col·leccionista amic, però que al capdavall ha tingut els seus propis gustos, la seua llibertat a l'hora d'adquirir-li les obres. D'un Heras vist a través dels ulls, i la butxaca, de Madramany, a cent metres només del centre del món.

Ben pocs, per no dir ningú, poden perfilar hui en dia una panoràmica tan completa de la trajectòria d'Heras com Madramany. Vicent, de fet, defensa la vigència de la pintura d'Heras, amb la seguretat pròpia d'aquell que ha vist i ha analitzat dia rere dia els quadrets penjats a les parets de sa casa. "És dels artistes de la col·lecció que ha sabut mantindre el nivell de la seua creació al llarg dels cinquanta anys, a través de la varietat, la recerca personal i el risc". Més enllà d'altres criteris estètics, personals o ideològics, Madramany col·lecciona els artistes que "per a mi són importants, fugint de la fama de l'artista o de l'èxit en un moment donat" i Heras, en efecte, se situa entre aquests. Ens costa arrancar-li les paraules, a Vicent. La prudència, i una voluntat ben sòlida de romandre en un segon plànol, no ens impedeixen, però, tindre una conversa amena i pausada.

Diu Vicent Madramany: "Una partida de taronja —amb clara referència a la seua faena d'exportador de fruites al mercat de Saint Charles— té un valor en quilograms de taronja i un quadre també en té un altre, ben diferent, en quilograms d'art. Sempre he copsat la diferència entre un bon quadre i el que no arriba a ser-ho. He valorat la relació entre allò que costa una obra i allò que val". Continua Madramany: "Vaig començar a col·leccionar en un moment en què sorgeix la moda del pop art, el nou realisme, arreu d'Europa. He comprat més obres d'Heras, per causalitat, perquè en els moments en què podia comprar art, era Heras el que tenia més a l'abast". Incòmode davant de les preguntes que li aporten notorietat, Madramany s'ocupa, al mateix temps, de l'exposició d'Heras a la Chirivella Soriano i de la mostra de Juan Genovés, que inaugurarà una setmana més tard al centre del món. "A priori, estic en contra de comprar quadres, tot i que no he fet res més que comprar-ne. M’hi resistisc, però. Ha de ser un quadre tan evident que no puga reprimir-ne les ganes. Un quadre, quan l'observes, et demana i tu arribes a la conclusió, o no, que és important tindre'l en la col·lecció, per a engrandir-la. Això m'ha passat amb Heras. També, és un dels amics que he mantingut tants anys després d'haver vingut a Perpinyà".

Un tros de València a Perpinyà. Un tros d'art, vull dir, ja que done per fet que també hi ha una presència de valencians a Perpinyà pel comerç de la taronja. Un tros d'art que podem contemplar en els catàlegs que, ordenats, damunt d’unes velles fustes, ens parlen de presència valenciana al centre del món. Miquel Navarro, Adrià Pina, Rafa Armengol, el mateix Heras, Chema López o Manuel Boix. Un luxe per a qualsevol sala d'art valenciana que Madramany posa en valor, si se m'accepta el gal·licisme, amb l’argument següent: "L'Escola de Belles Arts de Sant Carles ha fabricat des de la segona meitat del segle xx fins ara grandíssims creadors. De cada generació n'han destacat un parell o tres". Si hi afegim també les vinculacions personals de Madramany amb molts d'ells i, com reconeix, el fet d'haver begut la mateixa aigua, tenim com a resultat que l'art dels valencians a Perpinyà, al centre del món, siga una norma més. Res d'extraordinari.

I a pesar d'això, sorprén, ens sorprén encara, aqueixa casualitat. Heras a través dels ulls de Madramany, en la fundació Chirivella Soriano. Josep Salvador, gran coneixedor de la trajectòria d'Heras i també de Madramany, ens transporta a l'any 1964, quan es produeixen dos fenòmens que capgiren l’escena estètica mundial. Joseph Beuys publica la seua autobiografia fictícia i exposa una selecció dels treballs que havia fet en la Documenta de Kassel. Mentrestant, Andy Warhol instal·la l’obra Thirteen Most Wanted Men durant la Fira Mundial de Nova York. En tos dos casos hi ha una apropiació de l’objecte per a dotar-lo d’un nou simbolisme. En aqueix context, Heras comença a pintar Heras i Madramany a col·leccionar.

"Fa un bon grapat d’anys que Heras està capficat en aqueixa dèria de plasmar una realitat que se’ns esmuny"

Salvador continua: "Les pràctiques de la fragmentació i el collage van suposar, des que van nàixer, un punt d’inflexió en les estratègies artístiques. Aquest context d’apropiació en què sorgeix el treball d’Artur Heras constitueix una estratègia subversiva a l'hora de proporcionar significats nous en la frontera d’allò que està permés i establert, que enderroca les barreres entre l’anomenada cultura elitista i la popular. Fa un bon grapat d’anys que Heras està capficat en aqueixa dèria de plasmar una realitat que se’ns esmuny tan aviat com ens hi fixem. Tot en la seua obra, que es caracteritza per la ironia, té la clara intenció de remoure consciències i empaitar-nos amb mirades insolents. Els seus bodegons, les seues banderes, les seues citacions històriques i literàries, el tractament de la fotografia i d’altres objectes quotidians són recursos per a traure solemnitat a tot plegat. En la seua poètica predominen l’audàcia i el sentit de l’humor, l’ambivalència, la iconoclàstia i l’actitud irreverent, per a desxifrar la funció de l’artista".

Veure Heras com el descriu Salvador, veure Heras com es mou per la fundació Chirivella Soriano, mentre carreja de cap a cap els seus quadres, que ja hi han arribat del centre del món. Veure Heras com dissenya el catàleg, la invitació, com corregeix ortogràficament els textos, la maqueta. Veure Heras com s'exigeix i exigeix, amb un discurs profund i proper, distanciat i rialler. Tot plegat, trobar-se amb Heras i fer-ho, també i no solament, a través de Madramany. Aquesta oportunitat està al nostre abast.

Evarist Caselles, historiador i també amic d'Artur Heras, explica, fent referència als qui en saben, que "l'adscripció d’un artista a un moviment contemporani no va més enllà de la seua coincidència temporal amb altres artistes en un moment donat. És com la trobada casual de dos viatgers en una estació de tren. Cada viatger prové d’un origen i potser no coincidisca en cap altre moment fins a arribar al seu destí. És, però, l'estació la que els vincla en un mateix espai, en un mateix moment. Això, pam amunt pam avall, li passa, a Vicent Madramany, amb Artur Heras en ÀCentMètresduCentreduMonde. Ha estat la “casualitat” la que ha provocat la trobada, tot i saber que el camí és el mateix. Tots dos comparteixen aficions, indignacions, compromís, amistat, generositat, lectures i viatges. Fins i tot, l’edat". Caselles conclou: "Tots dos continuen fent el seu viatge, segurament cap al centre del món, sense allunyar-se molt l’un de l’altre".