Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

La tinta invisible de Josep Janés

Una biografia recupera la moderníssima tasca d’un editor oblidat a Catalunya i Espanya

Josep Janés treballant  tot sol al seu despatx als anys cinquanta Ampliar foto
Josep Janés treballant tot sol al seu despatx als anys cinquanta

El 13 era el seu número de la sort. Quan anava al banc es feia acompanyar sempre per un home que havia nascut el 1913 i que tenia 13 germans; i ell havia nascut l’1 del 9 de 1913. Mal gestor? Va publicar durant més de 25 anys, no deuria ser tan tonto... Feia de tot per poder editar, que era la seva passió. Per això sempre tenia la pilota a l’aire; durant la Segona Guerra Mundial no va pagar drets d’autors estrangers i el seu despatx el tenia al cuarto de la planxa de casa seva al carrer Muntaner, 316; l’estructura empresarial era mínima, tot en pla casolà; les seves filles recorden que a casa vivien bé però molt al dia... En qualsevol cas, aconseguia sempre els crèdits dels bancs pels bons contactes que hi tenia des d’abans de la guerra...”. Ho diu l’editor i estudiós del gremi Josep Mengual tot definint un autèntic personatge, Josep Janés i Olivé, editor emergent a la Catalunya dels anys trenta i amb xofer a l’Espanya autàrquica dels quaranta, que acabaria posant les bases d’un futur imperi editorial, Plaza & Janés. Un home culte i empresari triomfador ja abans de la Guerra Civil, barrejat, però, amb històries de superstició gairebé infantil i amb la llufa de mal gestor. Conegut però gairebé silenciat, com si hagués treballat amb tinta invisible. La vida de Janés en part va ser sempre així, a dues tintes, com les que emprava en molts dels seus llibres. Per això, Mengual ha titulat la primera biografia completa d’aquest personatge A dos tintas. Josep Janés, poeta y editor (Debate), una documentada manera de mirar una trajectòria ja centenària però encara sense reconeixement institucional.

Un nen precoç. “Era àgil, nerviós i viu com una centella”, descriu Agustí Esclasans el jove Janés, que a mitjan anys trenta ja tertulieja al cafè Euskadi, figura a l’alça i ja reconeguda en l’àmbit cultural català. Era la culminació natural d’aquell nen precoç que, segons els mestres, va aprendre les primeres lletres tot sol, acostumat a espavilar-se perquè, nascut a Collblanc l’1 de setembre de 1913, des dels cinc anys era orfe de mare, la mateixa edat en què està datat un text seu com La dida. Només tres anys després, amb vuit, sorgirà el poema Nostra pàtria.

El nen prodigi que també es dedica a fer revistes infantils, on no es deixa la taqueta amb les “juntes de publicació”, deixarà els seus estudis de comerç per entrar a la banca i anar llançant publicacions de cert caràcter catalanista (“revistes fetes en plan colla de barri”, admetrà), demostrant una capacitat organitzativa notable. El primer producte seriós serà Branques d’Olivera (futur òrgan de la parròquia de Sant Ramon de Collblanc) i el segon, Bandera, creada a final de 1930, amb nois de barri com Avel·lí Artís-Gener, al pare del qual comprava llibres. El futur Tísner és qui li presentarà un tal Pere Calders.

En els cercles catalans

es creà als 40 un “recel injustificat” envers Janés, segons el biògraf

Janés traspua tinta per tot arreu perquè des de 1929 fa totes les feines possibles a la impremta Favència. I, traient el temps de no se sap on, compagina i fa també de cap de redacció de Flama, revista de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), única militància coneguda de Janés a banda de l’Agrupació d’Escriptors Catalans (d’UGT) quan la guerra. La FJCC seria cabdal: Fèlix Millet i Maristany, que hi era, li presentà l’industrial Xavier Tussell, que estava catalanitzant el Diario Mercantil. Quan això passa, l’1 de febrer de 1932, Janés hi apareix com a cap de redacció, però n’és moralment el director. En tancar el diari, sorgirà l’excepcional capacitat d’engrescar de Janés: convenç l’industrial de fer un altre diari, Avui, tot pactant que els linotipistes i alguns redactors i col·laboradors no cobrarien fins que hi hagués beneficis. A final de 1933, és clar, ja no hi havia diari, però el precoç Janés ja estava fet i dret.

L’armari dels amics. La combinació molt amic dels seus amics i el fet de venir d’una família força religiosa expliquen moltes de les decisions que Janés va prendre a la vida. Per exemple, amb la presència d’ell i la seva dona (Esther Nadal, casats discretament el 1937 a casa seva) al judici el 1938 contra el falangista Fèlix Ros per espia, tal com el desembre de 1936 havia intervingut per evitar la condemna a mort del també dirigent falangista Luys Santa Marina (amic de tertúlia a El Oro del Rhin), tot impulsant una comissió d’intel·lectuals per aconseguir l’indult.

El paradigma de la seva manera de fer és el famós armari que tenia a la seva editorial, on guardava versions catalanes d’obres que encarregava tot i que sabia que la censura mai no li deixaria publicar; o obres abocades a altres llengües sabent de la imperícia del traductor. Era la seva manera d’ajudar gent que estava, per raons polítiques, molt en precari, com ara el poeta Joan Alavedra, el mateix Esclasans, Víctor Alba (que treballava per a ell des de la presó Model); però també Carles Riba (que traduirà al castellà) i Josep Maria López-Picó, els seus fars poètics d’abans de la guerra i que treballaran amb pseudònim. Resultat: es parla de gairebé 500 originals guardats, una esgarrifosa inversió d’un milió de les pessetes de l’època.

Fort en autors de fora, arribà tard a la represa en català i no consolidà un catàleg de castellans

La poètica de la tinta. El 6 de maig de 1934 Janés guanyava la Flor Natural dels Jocs Florals, amb la composició Tu i Il·lusió del teu vestit de núvia, poemes amorosos. La delicadesa del poeta va impregnar la seva tasca editorial: edicions a dues tintes, tipografia exquisida, grans il·lustradors, inesperats exemplars de bibliofília els anys quaranta, ús de paper de barba i de bíblia... El zenit de la seva tasca, abans de la guerra, seran els Quaderns Literaris, nascuts el 12 d’abril de 1934. De periodicitat setmanal (els dijous), la col·lecció que s’havia de dir La Setmana Literària seria d’una modernitat brutal: s’avançava als imminents llibres de butxaca, tot apareixent pocs mesos abans que els famosos volums de Penguin, i també d’una qualitat editorial “molt superior a l’Austral de tres anys després”, defensa Mengual.

L’equilibri entre tradició i modernitat que oferirà és enlluernador en aquells moments: hi seran Katherine Mansfield, André Gide, Eugene O’Neill i un Ernst Hemingway en la que segurament és la primera traducció en una llengua peninsular. En poc més d’un any això quedarà salpebrat —a banda de clàssics com Stevenson i Poe i Pushkin, traduït pels grans autors d’aquí del moment— per nous talents catalans, com Calders o un Francesc Trabal rellançat i punta de llança dels moderns del Grup de Sabadell.

La fórmula és clara: clàssics universals afegits a noves veus i valors de nivell literari altet, combinat amb l’obertura als gèneres de qualitat (humor, policíac...). Just abans de la Guerra Civil, el de Janés era doncs un projecte d’indústria editorial homologable amb Europa que permetia eixamplar la base de lectors en català. La tasca culminaria amb l’edició de la revista Rosa dels Vents l’abril de 1935, fita periodística seva: 50 planes, portada a color i una manera de tenir lligats noms dels Quaderns Literaris com Martí de Riquer, Josep Sol, Joan Teixidor, Josep Palau i Fabre..., que serien el contrast generacional d’autors que també hi col·laboren, com ara Riba, Ventura Gassol, el també feixista Ros...

Janés va aguantar en plena Guerra Civil, malgrat tot: per la Fira del Llibre de 1937 traurà cinc llibres, tot i que la col·lecció li costava de producció un 800% més que quan l’havia començada tres anys abans. Manté Mengual que, amb Proa i Barcino, va aguantar el llibre en català fins al 1939. Aquest coneixement del metier va fer que el Departament de Cultura de la Generalitat el reclutés per als seus famosos Serveis de Cultura al Front, dirigint la revista Amic, adreçada als combatents. Sí, havia assolit un know-how editorial com pocs, una experiència que exportaria a les seves iniciatives de després de la guerra: reducció al màxim de costos i preus de venda molt ajustats, pla de publicació a mitjà i llarg termini, intents de fidelització dels lectors amb campanyes de subscripció, autors que amortitzaria col·locant en dues col·leccions diferents i una continuïtat amb uns determinats noms i una manera de treballar, filosofia hereva de l’esperit del seu amic Eugeni d’Ors.

Sobrecoberta d'un llibre de Candel, autor de la casa .
Sobrecoberta d'un llibre de Candel, autor de la casa .

Es refia de Janés? “Espriu, Agustí, Rosselló-Pòrcel, Teixidor... Tots estan tenint els seus homenatges, i Janés no. Per què aquesta diferència de tractament institucional?”, lamenta Mengual després d’haver dedicat gairebé 10 anys a treballar la figura del poeta i editor i conduir avui una taula rodona a la biblioteca Sagrada Família de Barcelona, amb l’editor Jorge Herralde i l’altra gran biògrafa de Janés, Jacqueline Hurtley. Potser hi respon, tàcitament, des del seu llibre. Janés és la suma d’un notable cristianisme, d’una fidelitat a la República (per ser la legalitat vigent) i un fervorós catalanisme. En qualsevol cas, és un home d’ordre, més proper a la Lliga o entre Acció Catalana i Unió Democràtica de Catalunya que no pas a Esquerra Republicana. Tot i que als inicis de la guerra el van a buscar a casa les forces revolucionàries, treballarà per al conseller de Cultura Carles Pi i Sunyer, amb el cotxe del qual sortirà de Barcelona el 24 de gener de 1939 camí de l’exili a París.

Hi serà per poques setmanes: aconsellat pel seu amic D’Ors, tornarà a Espanya per Sant Sebastià. Tot i que Ros i Santa Marina li donaran suport tornant-li el favor, serà detingut, jutjat i, segons algunes fonts, condemnat a mort. L’episodi és obscur, però com a mínim passa quatre mesos a la Model. Per guanyar-se la confiança del règim, se li recomana que escrigui articles contra l’etapa republicana. Així ho farà, en uns textos exculpatoris on recordarà el seu ajut als amics falangistes i defensarà la figura dels “tibios”.

De tot plegat, a banda que la seva represa com a editor serà tot col·laborant amb l’editorial Yunque de Juan Ramón Masoliver —en la col·lecció Poesía en la Mano, amb el seu amic Ros, amb qui després crearà el segell Emporio—, en quedarà un Janés escaldat que, fruit de la seva bonhomia o de la necessitat de càlcul, finança amb 500 pessetes de 1942 les classes clandestines de Literatura Catalana i d’Història de Catalunya que imparteixen Jordi Rubió i Ferran Soldevila, respectivament.

No és un membre de la resistència catalana, però hi té contactes. Però és el mateix Janés que, en paral·lel, manté la “tertulia de los sabios” els dissabtes dels anys quaranta a casa de Javier de Salas, amb Masoliver, Ridruejo, Guillermo Díaz-Plaja, Santa Marina... Potser tot plegat explicaria parcialment la negativa que Janés rep de gent com Josep Maria de Sagarra, Josep Pous i Pagès o Palau i Fabre de fer una revista en català acceptada pel règim. El possibilisme d’un Janés que es fa amb qui es fa i comença a construir un negoci de cert volum publicant en castellà “crea un recel injustificat en els cercles catalans de dins i fora del país, fet al qual no ajudarà la seva actitud extravertida”, resumeix, un cop acabat el llibre, Mengual.

Un sopar d'un grups de escriptors catalans, entre ells Janès. ampliar foto
Un sopar d'un grups de escriptors catalans, entre ells Janès.

Una lluita planetària. Janés lluitarà com sempre per fer-se un lloc en l’edició en castellà en la dura postguerra. Ho aconseguirà relativament de pressa, posant mig peu a Madrid amb l’editorial Emporio, amb D’Ors i Cossío d’assessors àulics, un segell que comparteix amb l’amic Ros, el qual, després d’unes diferències, marxarà per crear Tartessos. Janés agafarà embranzida publicant un seguit de segells, cada cop més populars i ben fets: Pal·las (amb obra de Baroja) i Ediciones de la Gacela (ambdues el 1941), Ánfora i Lauro (ambdues de 1942, l’última amb una producció de 50 títols anuals ja el 1946)...

Comparar el catàleg de l’obra feta per Janés abans i després de la guerra, en català i castellà, demostra un fil conductor clar, a vegades gairebé com un picar d’ullet (la col·lecció La Rosa de Piedra que evoca la biblioteca Rosa dels Vents, continuació dels Quaderns Literaris i que acabà donant el nom de l’editorial que creà el 1936). La continuació serà tal que acabarà creant un cànon ben particular: Chesterton, Maurois, Baring, Bontempelli, Hamsum, Wodehouse (contra la penúria de la postguerra obrirà diverses col·leccions d’humor, com Al Monigote de Papel)...

Janés acabarà creant, al llarg de la seva vida, 12 segells, amb gairebé 71 col·leccions i es calcula que uns 1.600 títols. Per aquestes xifres l’acusaran d’editar una mica “a perdigonades”. Malgrat això, li costarà fer-se un lloc en el panorama de la narrativa castellana: Destino, amb el seu premi Nadal (amb noms com Laforet, Delibes, Matute...) i la Planeta de José Manuel Lara fidelitzaran uns autors als seus segells, fet que Janés no acabarà d’aconseguir mai a casa seva, tot i que creà el Premio Internacional de Primera Novela i lligà autors com Francisco González Ledesma, Antonio Rabinat i Paco Candel, tot esquitxat amb algun esporàdic Camilo José Cela... “En els escriptors espanyols s’hi posa un xic tard, quan triomfa Destino amb el Nadal; ell s’havia especialitzat més en els autors estrangers, especialment anglosaxons, gràcies al suport del seu amic Walter Starkie, impulsor de l’Institut Britànic a Espanya; tot i així, se la juga amb Juan Goytisolo i Buero Vallejo”, resumeix el biògraf. I afegeix una lectura subtil però segurament cabdal: “Li agrada un realisme com el de Sebastián Juan Arbó, de la Barcelona menys bonica, la dels ambients socials que al règim no li fan gràcia i a ell sí, perquè en part és l’ambient de gent que surt de baix com ell mateix”. També hi influirà el fracàs de fitxar Ramón J. Sender per l’oposició total de la censura.

Paper a banda és el pols amb Lara, a qui comprarà el 1947 l’editorial amb el seu nom i que aquest mai podrà recuperar, tot i que ho intentà. “Hi hagué un xoc de personalitats: Janés construeix el seu catàleg a partir de traduccions, és un home que té els dits bruts de tinta perquè coneix l’ofici des de baix; Lara representa tot l’oposat”.

També sembla que va amb el peu canviat en l’edició en català. El 1946 es dóna el permís per publicar en aquesta llengua, però no traduccions. Janés veurà com editors com Josep Maria Cruzet i Antoni López-Llausàs se li avancen. “En aquell moment estava treballant fort en la seva expansió a l’Amèrica Llatina; d’altra banda, creia que la gent recordaria el prestigi de Rosa dels Vents, que vol reprendre el 1947, però hi havia hagut una guerra pel mig, va perdre tot l’any 1946 lluitant amb la censura pels títols d’alguns amics, hi ha qui el veu sospitós de ser del règim i, en definitiva, l’espai estava ocupat”. L’estocada seria deixar escapar les Cròniques de la veritat oculta, els contes de Calders que va tenir a l’abast.

Un home bo. Janés feia 1,75 d’alçada, pesava 80 quilos, calçava un 47, fumava ros, era del Barça i quan anava al camp baixava als vestidors i regalava llibres als jugadors, en una estratègia visionària. De verb fàcil i tracte encantador, si políticament no es comprometia gaire a partir de la guerra, sí que ho feia amb la gent de les lletres i els seus. Veí de Pedralbes, arribà a ser propietari de sis bons cotxes i amant de la bona taula. La combinació el portà a morir el 1959 amb 46 anys en un accident de cotxe, a 138 quilòmetres per hora, quan anava amb uns amics a fer una calçotada. Treballava en una col·lecció de llibres de narrativa amb fotografies (a l’estil Sebald?) i havia arribat a un acord amb l’editor Joan Sales per publicar en castellà els llibres de Club Editor. Allò del número 13, és clar, no li calia.