Fam de desconegut

Sis persones i cinc cultures a la mateixa taula: afegint-hi les olives de Cadis, el gaspatxo thai o el ceviche peruà, més de deu cultures participen en un sopar poc ordinari a Barcelona.

La californiana Julie no coneix la mexicana Montse, asseguda al seu costat. De fet, ningú no coneix a ningú. I la tapa iraniana de pebrot vermell amb suc de magrana i nous no és d’un cuiner, sinó de l’andalusa Leonor Fernández, la propietària del pis davant del mercat de Gràcia on es desenvolupa aquest divers dinar programat a través del web d’Eatwith.

Activa des de gener, aquesta empresa de Tel Aviv organitza ofertes gastronòmiques per a turistes a cases autòctones. L’objectiu és que “qui visiti una ciutat conegui gent del lloc i gaudeixi de les seves receptes”, explica Joel Serra-Bevin, mànager de la companyia a Espanya.

Elegit com el país europeu de llançament, el gran focus és Barcelona: “Si l’empresa funciona aquí, copiarem el model en altres ciutats”, sentencia Serra-Bevin. Indecisos entre París i Londres, “Barcelona ha destacat pel turisme, la seva internacionalitat i la cultura gastronòmica, afegeix.

Més de 100 persones s’han consolidat aquest primer semestre com a “amfitrions”: compilen el seu perfil i les seves propostes culinàries, sovint combinades amb tallers. El preu, inclòs un 15% per a la companyia, varia de 8 euros —un brunch o “històries i tes del món”— a 91 euros —tallers i sopars amb xefs professionals.

Setmanalment hi ha deu sol·licituds d’amfitrions potencials —la majoria entre 25 i 35 anys—, però no s’accepten totes: “La qualitat del menjar és important, però ho és més encara la personalitat de l’amfitrió i l’espai”, admet el mànager. Un 80% dels usuaris s’hi involucra per passió culinària, la resta són professionals que arrodoneixen el salari i es reinventen a casa seva.

Encara que Leonor no és una xef professional, és la més ben valorada a la web: “En un restaurant no conec ningú, no menjo sa i gasto diners. I sovint tot és precuinat. A Eatwith cap producte porta més de dos dies a la nevera”, diu justificant la seva opció.

La crisi la va acostar al consum col·laboratiu: “Sempre he treballat en l’alta direcció. Veure el meu salari reduït fins a quedar-me a l’atur m’ha ensenyat a canviar d’estil de vida: amb el cinturó més estret i un consum més intel·ligent”, confessa. La crisi influeix també en l’elecció d’Espanya com a primer destí europeu de la firma: “La gent busca oferir les seves habilitats. Amb Eatwith no guanyes un salari —es recapten uns 30 euros per esdeveniment—, però fas contactes. Els convidats augmenten cada mes, a raó d’un 60%: la meitat són locals, atrets per una nova experiència que garanteix qualitat gastronòmica.

El boca-orella és el promotor més eficient a Barcelona. Però per estendre la seva presència a 20 països compta amb pocs inscrits i cap personal contractat —la companyia espera la segona ronda d’inversions: “Vam tenir un finançament de 1,2 milions de dòlars. A l’octubre sabrem quin és el nostre futur”, anticipa Serra-Bevin.

Amb un equip de vuit persones necessiten més inversors per créixer. Entre els objectius, establir una col·laboració amb Turisme de Barcelona, ja que “al cap i a la fi promocionem productes locals”. Abans intenten solucionar la manca de legislació que envolta empreses com Eatwith o Airbnb: “Mentre, incitem els amfitrions a pagar impostos i els proveïm d’una assegurança de responsabilitat civil d’un milió de dòlars”.

“El sopar perfecte és quan entres en una casa i et sents còmode en companyia de gent oberta i menjar interessant”, avisa Serra-Bevin: així va ser aquella nit a casa de Leonor.