Canetti, complet

Com ja va passar amb l’edició de les Obres completes de Franz Kafka, l’editorial Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores acaba d’enviar al mercat l’últim volum d’una edició de l’obra d’Elias Canetti sense parió, no tan sols a l’àmbit romànic, sinó també a les terres d’alemanya parla: La conciencia de las palabras. Teatro-Ensayos-Miscelánea, edició dirigida per Juan José del Solar, Barcelona, 2013. El llibre completa una edició sensacional en cinc volums: Masa y poder, Historia de una vida, La escuela del buen oír, Apuntes, i aquest, el darrer. Com ja s’ha dit, els alemanys tenen una magnífica edició de l’obra completa de Canetti (Munic, Hanser, 1992-2005), però no tan ben presentada ni tan ben anotada com aquesta, amb tots cinc volums preparats per a la impremta per Ignacio Echevarría, un dels més grans editors del país, un ésser al qual no se li escapa ni la transformació d’una coma en un punt i coma —extrem gramatical que, dominat per un alumne, segons José María Valverde, movia sempre a posar-li un “notable”, o nota encara més alta.

Ni els alemanys tenen una edició tan bona com la que ofereix Galaxia Gutenberg

No penso que el teatre de Canetti sigui per llogar-hi cadires en el sentit lat de la paraula —una vegada, a Viena, vaig veure una obra seva, Les noces, i m’hi vaig adormir, cosa que tampoc acaba de voler dir res si tenim present: 1. que no hi sento, i 2. que tinc una tirada al son molt pròxima a la d’un ésser acabat de néixer. Per contra, considero tot el segon apartat d’aquest volum, La conciencia de las palabras, un dels punts més elevats —anava a escriure àlgid, però aquesta paraula vol dir una altra cosa— de tota la producció de Canetti, que no acabava de tenir fusta de novel·lista —per molt que Auto de fe sigui considerada, a més de diabòlica, una obra mestra—, però ho tenia tot d’intel·lectual: podria dir-se la mateixa cosa de Walter Benjamin, que només va relliscar el dia que va escriure uns sonets que no se sostenen des de cap punt de vista. Aquestes pàgines, al costat de la Miscelánea i de les Conversaciones que tanquen el volum, permeten parlar de Canetti en els mateixos termes que parlaríem dels més grans homes de lletres i d’idees del segle XX: un gran estol.

El segle XX passarà a la història, segurament, com el segle en què hi ha hagut una més gran distància —potser després del XIV, que és el segle de Petrarca, però també de grans guerres i epidèmies al continent— entre els avatars del que anomenem grosso modo “política” i la solidesa de la vida intel·lectual: és com si les grans misèries, devastacions, conteses, calamitats i malalties esperonessin en els homes i dones intel·ligents (vegeu Hannah Arendt, però no la pel·lícula, que falla estrepitosament en el càsting de la protagonista, que hi sembla una monja del Sagrat Cor) la sobreproducció, en qualitat i en quantitat, de pàgines fulgurants, resplendents, lluminoses: no cal que ara esmenti, de passada, la gran intel·ligència i dignitat d’un Bertrand Russell o d’un Ludwig Wittgenstein, o la sola intel·ligència (perquè aquest va jugar indignament al col·laboracionisme) de Paul Valéry.

Entre els capítols de La conciencia de las palabras n’hi ha un que sempre he pensat que hauria de ser lectura obligada per a tot home de lletres: La profesión de escritor, de 1976, en què Canetti acaba considerant els qui es dediquen a aquest ofici com els “custodis de les metamorfosis”, és a dir, els qui són capaços d’acceptar, fomentar i tot, les transformacions de l’esperit que calgui, sempre que la història els mogui a canviar de perspectiva crítica, a modificar les idees rebudes que tinguessin sobre qualsevol afer. Canetti, com Hannah Arendt, “volia comprendre”. Va dedicar trenta anys a mirar d’entendre què significava “la massa” (partits de futbol, manifestacions patriòtiques, cadenes humanes, etc.), i en va sortir Masa y poder. Després, mentre es dedicava a escriure unes memòries parcials i gens objectives —en tenim els tres volums en llengua catalana a Edicions Proa—, va escriure una llarga sèrie d’assaigs i conferències en què tot apunta cap a un sol fi: l’última cosa a la qual s’ha de renunciar, després i tot de descreure dels déus i de Déu, és a l’ús lliure i independent de l’intel·lecte.