Icones del silenci

Després de molts anys d’ostracisme acceptat, Joan Furriols (Vic, 1937) va tornar a irrompre en el panorama artístic gràcies a la retrospectiva que li va muntar el Centre Cultural Tecla Sala, ara fa tres anys, amb Àlex Mitrani de comissari i Rosa Queralt com a impulsora principal. Aquest fet ha propiciat l’entrada de l’escultor assemblatgista en els cercles del mercat, dels quals havia estat quasi sempre al marge, amb una bona exposició l’any passat a la galeria Joan Prats Artgràfic, i també que ara es presenti la seva producció a l’eclèctic Museu de Montserrat, en col·laboració amb Tecla Sala.

La trajectòria de Carme Sanglas (Barcelona, 1953) també ha estat intermitent pel que fa a les galeries d’art establertes. Després d’haver exposat a la desapareguda Dau al Set de Salvador Riera, en la qual l’art jove emergent dels anys vuitanta tenia una plataforma d’excepció, Sanglas es va retirar a l’Alt Empordà i, des d’allà, ha anat traient el cap de forma escadussera en galeries barcelonines, com Eude o Fidel Balaguer, i en d’altres de la província de Girona, en paral·lel a les exposicions monogràfiques que li han dedicat la Fundació Vila Casas i el Museu de la Mediterrània, a Torroella de Montgrí, el Museu d’Art de Cerdanyola, o el Centre d’Art Can Mayné d’Alella. Aquests dies, Sanglas enceta la temporada estiuenca de Michel Dunev, que, com cada any, lidera el panorama artístic des de Torroella de Montgrí.

Malgrat la diferència generacional que separa els dos artistes, i que les fonts d’inspiració mútues siguin ben diferents, coincideixen en alguns elements iconogràfics i, sobretot, en l’atmosfera metafísica que envolta l’obra. L’un i l’altre treballen amb poc color, Furriols amb grisos i blancs i Sanglas amb negre i or sobre fons blau fosc o granat. En tots dos les formes són contundents, pulcres i absolutes, ja siguin en dues o en tres dimensions. Furriols treballa amb objectes quotidians de plàstic, poliuretà, fusta o metall: cossis, tapadores, embuts, ampolles, esponges i també joguines barates i elementals que transforma, a partir de l’associació formal i la pàtina unificadora, en una nova dimensió gairebé transcendental, malgrat la humilitat voluntària que hi planeja tothora. Pel seu cantó, Sanglas troba les imatges en la literatura antiga i també la medieval, d’Orient i d’Occident, tant de caire espiritual i místic com èpic, mentre que, estèticament, estableix un diàleg amb el Mediterrani primitiu, d’Egipte a Creta, passant per la Grècia arcaica, i també el romànic, insistint en l’absència total de la representació del volum, més enllà de la geometria sense ombres simulades. La solitud, el crepuscle i la nit hi apareixen tothora, realçades per l’or diví que configura la llum, ja sigui del foc, del sol ponent, o de la lluna, enmig de la foscor, opaca i plana, o de l’aigua que els emmiralla.

Tant Furriols com Sanglas treballen des de l’isolament, i això traspua en l’obra, feta al marge de les tendències de moda i ben parats sobre els propis peus. Tenen un món personal que han confeccionat amb els anys, d’una forma sòlida i pacient i en el qual la intemporalitat és una de les constants principals. També tots dos utilitzen la figuració sense caure en anacronismes, amb imatges directes i clares que tothom pot llegir a primera vista, però que són subjectes de múltiples interpretacions i, fins i tot, de la contemplació hipnòtica al marge de la presència inquisidora del contingut, suspesa, absent i pura.