En record dels dies feliços

Dilluns passat, el Barça celebrava amb una gran rua la consecució d’una nova lliga per al seu palmarés. El dia abans, hi havia qui dubtava de l’èxit de la festa, perquè els ànims dels aficionats no estan gaire exultants últimament. La lliga es donava per guanyada des de fa mesos, i el que no provoca expectació, tampoc genera eufòria, i a l’endemig l’equip s’ha endut disgustos greus. Per als aficionats, l’abultada derrota patida davant del Bayern va ser una dutxa freda en plena cara i un aterratge massa brusc en el sempre abrupte món real; en tot cas, una experiència ingrata. De fet, quan l’empat entre l’Espanyol i el Madrid va atorgar la lliga al Barça, la celebració immediata a Canaletes va ser protocolària i mústia, sense masses extàtiques i amb pocs vidres trencats.

Amb tot, la rua ha eixit bé. Els aficionats han decidit que la lliga s’ho val i que bé calia agrair als jugadors l’esforç de tota una temporada. La vesprada de dilluns era agradable i unes 500.000 persones, segons la guàrdia urbana, ompliren els carrers per on passaven els jugadors del Barça i, més discretes, les jugadores de l’equip femení, que també acaben de guanyar la seua lliga i no ho mereixen menys. Com de costum, els jugadors novençans i els brasilers van ser els qui més festejaren el trofeu, mentre que els veterans s’ho prenien amb més calma. Com a novetat, alguns van intuir que els somriures d’orgull de l’entrenador Vilanova i l’estrella Messi –ara novament lesionat- estaven lleument matisats per la melancolia.

Això del futbol és un fenomen ben curiós. Si no la recorde malament, una asserció de Nietzsche sostenia que les coses són interessants perquè i en la mesura que nosaltres posem interés en observar-les. Si això és així, el futbol deu ser interessantíssim, perquè hi ha una pila de gent que hi posa un interés tenaçment abrandat, com si els hi anara la vida. Jo crec que això passa precisament perquè és un joc; perquè, en realitat, que l’equip que l’aficionat ha decidit que és el seu guanye o perda no canvia absolutament res de la seua vida. Ser fan d’un equip és un acte gratuït, i no compromet més que l’ànima. Justament per això, la gent projecta amb tant d’entusiasme, i tant de patiment, les esperances i les frustracions de tots els dies en els colors triats cada diumenge. Si això és un fenomen general, crec que en pocs llocs del món es viu aquesta aposta amb tanta intensitat com a Barcelona. Jo no sé si el Barça és, com diuen, més que un club, però sí que és cert que els aficionats del Barça viuen la seua vinculació amb un fervor litúrgic que té poca comparació amb res. I, per a desesperació dels pobres periquitos, la immensa majoria dels barcelonins són fidels devots d’aquesta religió. L’endemà de les grans victòries del club, Barcelona és una ciutat alegre i confiada on tot el món porta inscrit el somriure a la cara i es desfà en amabilitats, i on fa un bon goig de viure. Després d’alguna de les seues tràgiques derrotes, ens despertem en una ciutat sumida en el marasme i l’abjecció, on tot és depriment i no es veu esperança. Els assegure que assistir a aquests vaivens és prou impressionant.

En aquests anys de crisi, el joc bonic i guanyador del Barça ha sigut un gran compensador, o una vàlvula d’escapament, de les angoixes de la ciutadania. Fa anys, els crítics marxistes haurien dit que això era un exemple de manual del que se’n diu alienació: escapar a un territori fantasiós quan la trista realitat ens aclapara, ens permet descansar del pes d’aquesta realitat, però no la canvia, sinó que més aviat la perpetua. El Barça, amb les passions que suscita, seria llavors un al·lucinogen o un sedant, un lenitiu trampós d’un viure gris. Jo crec que és més que això. No hi ha cap dubte que la realitat és prou amarga, a Catalunya com a tot arreu. Hi ha l’atur creixent, el dèficit monstruós, les retallades ubiqües i el desgavell institucional. En un article incisiu, Miquel Alberola parlava fa poc del coma polític del govern valencià. El diagnòstic es podria aplicar més amunt sense alterar-lo. Segons Lluís Bassets, Artur Mas és un ciclista grogui, sense meta, que continua pedalant per la pura inèrcia de no caure. Aquesta imatge també es podria generalitzar ben fàcilment.

Siga com vulga, el present és fosc, el futur més encara, i la gent, capcota, no sap cap a on mirar que no es creme. El Barça, en canvi, era una entitat que funcionava. Proposava un model bell i eficaç. No solament oferia vesprades triomfadores; permetia entreveure l’esperança del treball ben fet i amb resultats. A més, era un bon negoci. Donava nom, atreia turistes, concitava energies. Il·luminava uns anys de plom amb el fulgor de l’èxit. Les últimes derrotes potser assenyalen que la crisi comença a enfosquir també aquest far. Això afegia incertesa a la celebració d’aquesta lliga de la messidependència, les lesions i el cansament, i potser la dotava d’una peculiar intensitat, matisada, ja dic, per la melancolia.