El desig d’escombrar tristeses

No són poemes en prosa, però s’hi assemblen tant que un hi ha de veure ben a flor de pell l’anècdota per a convéncer-se que no és un llibre de versos sinó de narrativa breu, i més exactament el llibre guanyador del Premi de Narrativa 25 d’Abril de Benissa 2012. Parle de Creixen malgrat tot les tulipes (Viena, 2013), de Sònia Moll. Sovint, la prosa dels poetes no pot amagar l’esforç per mantenir-se en un ratlla no adscrita ni a la narrativa ni a la lírica de manera que no evita recórrer —ni ho pot fer ni segurament vol— el vast i il·lustre territori del poema en prosa, dissenyat amb precisió per la tradició literària des d’Aloysius Bertrand o Baudelaire fins a René Char, Màrius Sampere o Feliu Formosa. Als qui tenim una certa predilecció per aquesta mena d’escriptura en la frontera entre l’anècdota i la paraula poètica, llibres així sempre ens porten a descobrir-hi aquests esforços que la poesia, des del mateix Baudelaire de l’Spleen de Paris, ha fet per a acordar la inspiració urbana, més anecdòtica, més costumista, i la inspiració lírica. Però no és un camí únic. De fet, el llibre de Sònia Moll és molt més, no pot reduir-se a una mera experimentació genèrica. Ben al contrari, Creixen malgrat tot les tulipes naix des d’una experiència biogràfica que converteix el conjunt en una espècie de dietari en què l’autora fa servir tots els seus recursos: els fets viscuts, la seua cosmovisió poètica —ja definida en Non si male nunc (2008)—, la prosa que connecta el lirisme de les seues reflexions amb les seues circumstàncies vitals… Ben mirat, hi ha més gèneres implicats en aquest conjunt de proses petites enllaçades per un fil narratiu que ens remet, si fem cas de certes informacions com ara el pròleg de Nora Almada, a la història familiar de l’autora. “Una veu poètica autoficcional”: així qualifica Almada la veu que ens parla. Però paga la pena quedar-nos exactament ací, sense concretar ni un fet més d’una trajectòria biogràfica que, real o fictícia, és un fil que recorre el llibre des del mateix epígraf, uns versos d’Anise Koltz: La meva mare és morta. / La retinc com les llàgrimes / que no puc vessar”, o la dedicatòria, que concedeix realitat a un Tonino Batiscafo, personatge central del contingut narratiu. És el lector qui ha de reservar-se el plaer de descobrir els detalls d’aquest fil, perquè en això consisteix una de les virtuts del llibre: una història que no es conta mai del tot, que s’endevina ara més ara menys, explicada ací, suggerida allà, però que bull sense descans en el cap del lector fins que arriba el moment de veure la protagonista real, el “jo autoficcional” de què parla la prologuista, caminar tota “sola pels camins de l’aigua”.

És el lector qui ha de reservar-se el plaer de descobrir els detalls

En efecte, hi ha més gèneres implicats, perquè d’una escriptura així sempre se’n deriven conseqüències que tenen a veure amb la mateixa construcció del jo que parla en el llibre i del jo que escriu. “I escriuré més versos que seran ferida i seran refugi”, diu l’inici del fragment “a punt d’abril”. És ben notori, no calen més explicacions: el jo es construeix amb l’escriptura. Recórrer el llibre de Sònia Moll per aquesta senda et permet constatar que tot és, al capdavall, una mena de diàleg de la veu narrativa amb si mateixa i amb els altres per tal “d’escombrar tristeses” i, entre aquestes, la idea —conseqüència d’una decisiva experiència biogràfica— de la mort, vençuda per l’escriptura: “Potser les paraules cosiran els pedaços que han quedat escampats damunt la vànova i acabaré estimant la mort a dins la vida”. Però el diàleg no és solament del jo amb si mateix; s’estén també als altres, versos de poetes o lletres de cançons, que la perícia de l’autora situa com a epígrafs per a dialogar amb ells i fer-los seus en el trajecte, a vegades tan assagístic com poètic i narratiu, cap a l’autodefinició. Borges o Chantal Maillard, Maria Mercè Marçal o Màrius Sampere, Pedro Guerra o Joaquín Sabina, tots convocats per a una conversa que té a veure gairebé sempre amb el mateix poder de la literatura per a ordenar els mots i la mateixa biografia. A vegades en aquest diàleg quasi es perd el fil narratiu del tot perquè el jo se’n va pels viaranys més lírics, com en el cas dels versos d’E. E. Cummings —“nobody, not even the rain, / has such small hands”— i que aprofita per a anestesiar-se l’angoixa. Unes altres, tanmateix, són els versos dels altres els que ajuden a il·luminar l’anècdota pròpia, com els de Màrius Sampere que obrin “el camí del circ”: “Un palau invisible, / que mai no hem visitat, / se’ns alça aquí mateix. / Si tornàvem a néixer”. Un d’aquests versos citats —d’una cançó de Silvio Rodríguez: “Debes amar el tiempo de los intentos”—, i l’explotació que en fa l’autora a “volver”, resumeix a la perfecció aquest procés de construcció a què em referisc. Estic convençut que és des d’aquests ulls, que veuen la literatura com una eina indispensable per al coneixement de l’ànima, com millor arribarem a entendre per què les tulipes creixen malgrat tot.