Enquestes conjunturals, o potser no

Dilluns passat, el diari Ara publicava un reportatge extens i ben informat sobre l’estat present de la política valenciana. El motiu, o el pretext, era una enquesta que sosté que, si avui mateix hi haguera unes eleccions, per primera vegada en molt de temps el PP local no obtindria una majoria suficient per a governar en solitari el nostre país.

Ja se sap que les enquestes són de ben poc fiar, però és cert que el suport majoritari a aquest partit ha anat difuminant-se a poc a poc. Segons el diari, cal atribuir-ne les causes a fets dels quals els nostres governants són responsables, com la corrupció rampant que sembla haver-se enquistat en el PP valencià i que ningú ha sigut capaç de tallar en sec, o la pèssima gestió de la hisenda pública, amb una inconsistent política d’aparador que va poder dissimular els problemes de fons en èpoques de vaques grosses, però que ara ha revelat molt més impúdicament les seues vergonyes. Altres escàndols greus, com el del metro, afegeixen descrèdit a un partit en hores baixes. Unes altres causes, en canvi, no són responsabilitat directa dels nostres governants, com ara la pluja d’escàndols que tenen el seu epicentre a Madrid, però afecten la credibilitat del Partit Popular en el seu conjunt. Com que el PP valencià sempre s’ha caracteritzat per ser una sucursal molt dòcil de la seu central, és lògic que, quan aquesta pateix, els esguits la taquen.

D’altra banda, he de confessar que l’actual president de la Generalitat, Alberto Fabra, no em pareix ni de lluny el pitjor que hem tingut, i no deixa de ser trist que el PP decidira posar al capdavant de les institucions valencianes un polític sensat i relativament dialogant quan la situació d’aquestes institucions era ja quasi impossible de redreçar. Fabra no ha apartat de la política valenciana tots els càrrecs del seu partit imputats per la judicatura, com havia promés, i el fet que, probablement, ni tan sols puga fer-ho, no deixa de ser un indicador greu de l’abast del problema. Tampoc crec que puga resoldre la calamitosa situació de la hisenda valenciana o millorar l’estat comatós de l’economia local. Costa d’imaginar, per exemple, que el nostre govern siga capaç d’exigir –i d’aconseguir- un tracte més just del govern central, que acabe amb el dèficit –o més aviat espoli- fiscal que els valencians patim, o que s’esforce a defensar a peu i a cavall els autèntics interessos de la nostra societat, contradient, si cal, les instruccions del carrer Gènova. I no és que no hagen intentat fer alguna cosa, però sense alçar prou la veu i sense resultats tangibles. Per posar un exemple entre molts, em pareix molt bé que el govern valencià s’haja compromés per fi amb el projecte del corredor mediterrani, que sens dubte beneficiaria molt la nostra economia, però llevat de bones paraules intermitents del poder central, aquest compromís encara no ha aconseguit res de pràctic. Pareix mentida que el govern d’una autonomia amb el pes demogràfic i econòmic de la valenciana, que fins ara havia sigut un fidel graner de vots per al PP, tinga tan poca força quan es tracta de reclamar el que els valencians necessitem. No és estrany que els empresaris locals se senten cada vegada més desenganyats d’aquest poder tan impotent, perquè ells en pateixen les conseqüències, potser menys que els usuaris de la medicina pública o els treballadors parats, però també.

Pareix mentida que el govern d’una autonomia amb el pes  de la valenciana tinga

I el cas és que la responsabilitat d’això no ve d’ara. El president Lerma, posem per cas, va ser tan obedient a la seu central del seu partit com els que han vingut després. Fins ara, cap govern valencià, ni d’uns ni d’altres, ha demostrat un compromís profund, per damunt de qualsevol altra consideració, amb aquest país i amb la societat que l’ha votat. Fet i fet, no és estrany que el PSPV-PSOE no es beneficie ni poc ni gens, per ara, de la lenta caiguda en desgràcia del PP valencià. La majoria de la gent no confia en aquest partit ¿I per què ho hauria de fer? Entre el ser i el no ser, el drama hamletià del partit socialista valencià fa dècades que dura i no dóna cap senyal de trobar desenllaç, com els mals que no curen els metges i no volen soroll.

Una altra de les coses que les enquestes afirmen és molt trista, però també s’entén: una xifra creixent de valencians considera que l’autonomia és un luxe inútil i que ens aniria millor sense. Com si ens haguera caigut damunt en compte d’haver-nos-la guanyada. En conjunt, la societat valenciana no ha exigit mai als seus polítics, ni amb els vots ni amb la pressió, que l’autonomia fóra el que havia de ser: un instrument eficacíssim al nostre servici. No l’ha posada mai de veritat en marxa, ni tan sols sap com es fa, i es pensa que no funciona. Això no solament és responsabilitat dels governs valencians passats i presents, però també els (i ens) erosiona.