Alfonso Vilallonga: “Sóc independent, no independentista”

Alfonso Vilallonga és un personatge inclassificable. Conegut pels seus espectacles propers al cabaret centreeuropeu d’entreguerres, cínic, mordaç, xerraire, capaç de versionar Jacques Brel i, sense solució de continuïtat, llançar les provocacions més càustiques barrejant la cançó tradicional amb rock contundent o instruments de joguina. Sempre furgant en les ferides de la societat, Vilallonga té la seva altra cara de —com ell mateix diu— compositor seriós, enganxat a la partitura, de bandes sonores per a Isabel Coixet o Brad Anderson. Per l’última, la Blancaneus de Pablo Berger, li han concedit els premis Goya, Gaudí i la medalla del Círculo de Escritores Cinematográficos, tots a la millor banda sonora original.

Vilallonga (Barcelona, 1960) encara està assaborint la dolçor dels guardons recents, però com que la seva història és nedar contra corrent, acaba de posar en circulació un nou disc autoeditat, Alphonsphore variations, que ja està creant polèmica.

Pregunta. Cada vegada són més els creadors, d’estils diferents i fins i tot amb llargues carreres, que editen els seus discos com a model de llibertat creativa. L’autoedició és el futur de la indústria discogràfica?

Resposta. És el present! I ho és des de fa bastant temps, podríem dir que és el passat, el present i, és clar, el futur.

P. Veient la indústria, val la pena seguir fent discos?

R. Aquesta és la qüestió. A mi em segueix agradant perquè sóc molt fetitxista de l’objecte i encara queda, per sort, molta gent a la qual li agrada tenir el disc amb el seu fullet, fotos, lletres. Això sí, l’objecte cada vegada ha de ser més atractiu. El que no té interès és fer un disc lleig i barat, no serveix per a res. La crisi de la indústria ha servit perquè cada vegada ho hàgim de fer millor.

P. Indubtablement, és un disc fet per vendre’s, però en una de les seves cançons (Piratéame, baby) hi ha un cant descarat a la pirateria, demanant que el multipliquin.

R. És una contradicció que ha creat també la indústria. Trobo una mica absurd que demanem als joves que no pirategin quan no tenen diners, però els ho posem a l’abast de la mà. Quina moralitat és aquesta que tothom roba però vosaltres, que no teniu pasta, no podeu robar? Seguiré fent discos perquè els discos, les cançons, són el capital dels creadors, i si seguim fent coses creatives, abans o després ens revertirà.

P. Durant anys, una part important dels ingressos dels músics era la venda de discos. Ara el guany potencial es desplaça cap als concerts.

R. Tampoc la història dels concerts va excessivament bé. Això sí, com més concerts tinguis, més discos vens, perquè la venda important es realitza en els concerts. L’altre dia, després del concert a la sala Apolo, en vaig vendre uns setanta.

P. Alphonsphore variations inclou la seva ja polèmica declaració d’independència personal, Maldà State (Estat propi), en què proclama: “Ja m’agradaria viure en una Catalunya lliure, però aviam, lliure de què, mamà? Si és de cínics i corruptes i polítics cagadubtes digues on haig de firmar”.

R. No pretén res més que expressar alguna cosa que portava a dins i que volia compartir, però sembla que realment està sent polèmic. He penjat un vídeo a YouTube: està tenint moltes visites i ja han començat a sortir els comentaris del tipus ‘Vilallonga es mofa de l’independentisme’, i també insults de tot tipus. Jo no insulto a ningú; dir que em fan angúnia els gemecs de Lluís Llach no és insultar, i dir que sóc independent i no independentista, doncs és la veritat, i que faig pipí a l’estelada... De vegades no és tant el què sinó el com es diuen les coses, i si ho dius amb simpatia ningú s’hauria de molestar... La cançó serveix una mica de baròmetre de la situació actual. En directe agrada, és clar que també dependrà d’on la canti, en algun lloc potser em tiren pedres.

P. Què espera quan escriu una cançó així?

R. Que alguna cosa es remogui... El que no busco és ser subversiu. Avui dia ser subversiu és molt difícil, perquè ja està tot subvertit. Què és ser subversiu avui a Catalunya? Ficar-se amb el Rei o amb el PP? Això és molt fàcil, està xupat; no que no s’ho mereixin, però ja no té gràcia. El que s’ha de qüestionar ara és el que es qüestiona aquesta cançó: molt bé, Estat propi; però amb qui anem, de qui dependrem? Perquè sempre hem de dependre d’algú. Això és el que qüestiono. Em diran espanyolista, fatxa i totes aquestes coses, però jo ja sé que no ho sóc i ho he expressat en mil espectacles, en mil cançons i en moltes altres coses.

P. Com es pot veure la cançó des de fora de Catalunya?

R. És una cosa local que jo vull dir des de dins per als de dins. No vull traduir-la al castellà perquè no pugui ser utilitzada com a arma llancívola.

P. El disc conté moltes altres coses, de les més íntimes a les més cíniques...

R. Representa simplement el període de temps transcorregut des del disc anterior, però els discos mai surten quan han de sortir. O surten abans perquè la discogràfica et força, però aquest no és el meu cas, perquè cap discogràfica m’ha violentat mai. O ja tens les cançons però llavors surt una altra cosa... o no hi ha mitjans per al llançament. És com les cançons: les escrius quan estàs enamorat i les has de cantar quan ja no ho estàs. Fas una cançó d’amor per a una persona molt concreta però acabes fatal amb ella i després has de cantar-la davant d’una nova parella, has de reinventar-les per poder tornar a viure-les encara que sigui durant tres minuts i 43 segons. <TB>

P. En el disc canta en quatre idiomes: castellà, català, anglès i francès.

R. Mai m’he plantejat la cosa de l’idioma. He tingut la sort d’haver viscut fora, d’haver començat a compondre en anglès... Hi ha cançons que surten en català i unes altres en anglès. Així de senzill. El sentiment de la cançó hauria de passar per sobre de la llengua. Si tot té una coherència, no importa l’idioma.