Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Per què escrivim?

Les escriptores reflexionen sobre l’ofici d’escriure i la creació literària, una manera de viure i territori d’obsessions

“Ben bé no ho sé, per què escric”, diu Núria Cadenes. “Escric perquè m’agrada, potser per voluntat de deixar alguna cosa, una mica de petjada, perquè és el que sé fer. I també per amor de llengua, diguem-ne”, reflexiona l’escriptora. Núria Cadenes acaba de publicar la novel·la El banquer (Edicions de 1984), amb què s’ha estrenat com a novel·lista i que ha posat a prova aquest “malestar” que comporta la creació literària. “Aquesta sensació estranya que tens quan et neixen els personatges des de la punta dels dits, el nus a l’estómac si, després de qui sap quantes vegades d’escriure i esborrar i escriure i esborrar-imprimir-ratllar-corregir-imprimir-i-torna-a-començar, llegeixes i trobes que sí. Encara que, de fet, no sempre te’n surts. I, malgrat tot, hi tornes”, comenta l’autora sobre el procés creatiu.

Núria Cadenes, autora de la novel·la 'El banquer'.. ampliar foto
Núria Cadenes, autora de la novel·la 'El banquer'..

Segons Albert Camus escriure és activar les nostres obsessions. Des de fa deu anys que Esperança Camps ha fet de l’escriptura una forma “de conviure de la manera més pacífica possible amb aquestes obsessions”. “Cada vegada tinc més clar que escric per necessitat”, diu Camps. “Durant molt de temps —continua— he presumit del fet que per a mi escriure era una diversió, fins i tot malpensava dels autors que deien que necessitaven escriure per a viure. Amb el pas del temps m’adone que l’escriptura és, efectivament, una manera de viure”, confessa l’escriptora. I subratlla: “A mesura que passen els anys em costa més expressar-me oralment, i per a ordenar les idees les he d’escriure”. Naufragi a la neu és la seua última vivència literària. “Les meues novel·les no són res més que una col·lecció reiterada d’obsessions pròpies, els dubtes, les pors, els interrogants, els errors reincidents, els autors que he llegit, els quadres que he vist, la música que he escoltat… Tractades de diferents maneres, adaptades a la manera de ser de cada personatge a qui li les endosse, però obsessions, manies i pors pròpies, al cap i a la fi”, diu Camps. “ Això em fa un poc de feredat, perquè sempre he presumit del fet que les meues novel·les no són autobiogràfiques…”.

A l’escriptora Carme Miquel li agrada més parlar de “plaer íntim” que no d’obsessió pel que fa a la creació literària. “La possibilitat de recrear la realitat i de viure nous mons a través de la ficció, la possibilitat de jugar amb les paraules, no és exactament el resultat d’una “obsessió”, sinó que constitueix un plaer íntim que empeny a observar, a imaginar, a crear”, diu Miquel. Assenyala l’inici de la seua vocació literària per una voluntat didàctica. “Volia aportar als infants valencians materials perquè llegiren en la nostra llengua”. Aquests dies enllesteix el seu nou projecte literari. “Està a punt d’eixir publicada una novel·la, Mataren el verd, i és una crònica novel·lada dels fets de la Punta, des que es va declarar com a terreny no urbanitzable, horta d’especial protecció, fins que va desaparéixer, finançada pel procediment del micromecenatge”.

Esperança Camps, autora de 'Naufragi a la neu'. ampliar foto
Esperança Camps, autora de 'Naufragi a la neu'.

Guanyadora del premi Enric Valor amb la novel·la El desordre de les dames, per a Pepa Guardiola, l’ofici d’escriure està lligat, igual que altres disciplines, al desig de crear. “La primera vegada que em van preguntar això de ‘per què escrius?’ vaig estar rondinant una bona estona i vaig acabar responent amb un simple ‘perquè soc molt creativa i he descobert que m’agrada escriure’”, diu Guardiola. I afirma: “Reivindique la literatura com a art visual en el qual la matèria primera no és la pintura, o la fusta, o la pedra…, sinó la paraula”. Necessitat de contar allò que s’ha vist, obsessió, plaer o manera de viure. Un desig creatiu que no es pot deslligar del compromís social. “Quan vaig començar a escriure —assenyala Maria Dolors Pellicer— em movia un objectiu social. Pensava que la lectura podia tenir un efecte terapèutic, que les meues històries podien ajudar els joves lectors a superar pors, a resoldre conflictes, a ser més feliços, en definitiva”. Abocada fins ara al camp infantil, per a Maria Dolors Pellicer “la literatura, però, ha de tenir —té— una finalitat en si mateix: la de produir plaer, siga per la mateixa expressió estètica o per les emocions i els sentiments que puga provocar”. I apunta: El fet d’escriure, potser, esdevé una necessitat d’expressar-se, de mostrar a les persones que ens envolten que continuem vius”.

Formant tàndem creatiu amb el pseudònim d’Andrea Robles —amb Gregori Royo—, Maite Enrique va debutar amb la novel·la negra La visita del vent, el protagonista de la qual, l’inspector Jordi Lleonard, veurà pròximament un nou lliurament. “Allò que ens motiva per a escriure és la necessitat de comprendre la realitat”, assenyala Enrique. “La formulació de les dèries —continua—, de les pors, les manies i les obsessions de l’autor no sols ensenya a conéixer-nos a nosaltres mateixos, sinó també els altres i el món”. Un exercici creatiu que en el seu cas s’afirma com a antídot “a la velocitat, la superficialitat i l’evanescència comunicativa de la vida moderna”. I reivindica el plaer com a motor creatiu: “Escrivim per plaer, pel plaer de mantindre’ns sensibles a la complexitat de la vida, pel plaer de posar la paraula a subhasta i provocar un diàleg creatiu amb el lector, pel plaer de veure els lectors com gaudeixen llegint-nos”.

Anna Moner és l'autora de 'Les mans de la deixebla' ampliar foto
Anna Moner és l'autora de 'Les mans de la deixebla'

“Escric perquè tinc la necessitat imperiosa d’explicar coses, d’immortalitzar amb paraules allò que veig, visc, imagine o sent, potser per no oblidar-ho mai”, així respon Mercè Climent. L’escriptora inclosa en l’antologia de joves escriptors que acaba de publicar l’Editorial Moll, Els caus secrets, enumera altres motivacions que l’empenyen a l’escriptura: “Escric, també, perquè sent un plaer immens de tenir el poder de la creació a les mans, i encara més, la màgia de crear bellesa. Escric per sanar l’ànima, per espantar fantasmes, per arribar al fons de mi i saber qui sóc. Escric per necessitat, perquè no sé llegir la vida si no és amb les paraules”, diu Climent. I conclou: “Ho necessite tant com respirar, menjar o dormir. Si no escric no sóc, senzillament”. Amb un punt més de distància o desapassionament s’ho mira Raquel Ricart, premi Andròmina amb la novel·la Les ratlles de la vida. “No sóc d’aquelles persones que no poden passar un dia sense escriure. Jo en puc passar molts, però d’alguna manera, tot va per dins, com les llavoretes plantades a terra, que no les veus però són allà, soterrades, i poden amagar dins seu un arbre majestuós”, assenyala.”Per tant, no puc parlar d’una necessitat capital o absoluta d’escriure, i encara menys d’allò que he vist o he sentit. Puc parlar d’una voluntat, pel que fa a l’escriptura, i de la necessitat que tot allò vist o sentit, siga destil·lat, per a poder fer literatura”. I declara: “En el meu cas, la necessitat diària és la de llegir”.

Per a Elvira Cambrils l’escriptura, entre altres respostes, “ha esdevingut una teràpia, una manera de restablir l’equilibri que necessite per a sentir-me bé”. I apunta: “Escric per excavar en la pròpia vida”. Un viatge, al cap i a la fi, de revelació. “Ara, després del trajecte recorregut els últims anys, em trobe davant d’un objectiu que ignorava: allò que justifica l’esforç d’escriure és l’obra ben feta. I és per això que la revisió del text em fa gaudir tant, o fins i tot més, que el fet d’escriure’l. Escriure bé, revisar i polir l’estil ha esdevingut el repte principal, m’interessa la narració, però no a qualsevol preu: ha de ser bella, fins i tot en la lletgesa, si més no per a mi, que sóc la seua primera lectora”. Aquest desig de capturar la bellesa s’adhereix a una recerca personal a parer d’Anna Moner. “Narrar em permet palpar la vida, vorejar els límits d’allò acceptat com a admissible, remoure sentiments incòmodes, fins i tot incorrectes, despertar sensacions contradictòries”, diu l’escriptora. “Tot plegat, crear mons paral·lels on abocar i articular tot el que no volem oblidar, el que ens atrau, el que ens sorprén. Escriure a partir d’aquest conjunt d’elements heterogenis t’investeix, mentre dura el procés, d’un poder taumatúrgic difícil de rebutjar, una sensació que va associada a l’acte de crear en qualsevol disciplina”, assenyala Moner.

L'escriptora Raquel Ricart. ampliar foto
L'escriptora Raquel Ricart.

“Crec que escric, per damunt de tot, per la fascinació que em produeixen els mots”, revela Maria Jesús Bolta. “En acabant, de tot el bagatge lexical de què disposem —continua— triem unes paraules i no unes altres per a comunicar-nos. Cada mot seleccionat, inconscientment o conscientment, és l’extracte dels nostres orígens”. Un desig que necessita un temps voluntari de descompressió. “Deu ser una mena d’’esgotament creatiu’, si és que es pot acceptar aquest terme; aleshores estic una temporada sense escriure, o escrivint ben poc. No sé si es deu també a una falta de motivació o d’inspiració, però la qüestió és que en aquells moments no necessite cap full en blanc davant de mi”. Escriptora tardana, com ella mateixa es defineix, Àngels Moreno assenyala l’escriptura com “la clau que obri les portes al cúmul de personatges i històries que m’habiten”. “Observar, metabolitzar tot allò que he vist, que he llegit, que he viscut, que he patit, de què he gaudit, s’ha convertit en un vici. I en una necessitat peremptòria crear mons quimèrics amb aqueix producte, donar-hi versemblança i deixar córrer sobre aquests mons el flux de la imaginació”, diu l’escriptora.

Un procés de creació, finalment, que per a Núria Cadenes no es pot deslligar d’un paisatge. “No escrivim en l’èter, sinó des d’un espai concret, des d’unes circumstàncies concretes, personals i col·lectives, des d’una llengua concreta, també, amb referents sempre oberts al món, és clar, però des d’una llengua concreta, que és, al capdavall, la que et dóna les eines i l’estructura per mirar d’entendre el que t’envolta”.