Amb el mínim no n’hi ha prou

Sovint el pas del temps esborra els records desagradables, amaga les contradiccions personals i fa que la memòria llisqui pel cantó de la nostàlgia i l’embelliment. Aquest és el problema que presenta El mínim que es pot dir, les memòries polítiques de Raimon Obiols, l’home que durant més anys ha estat al capdavant del PSC com a primer secretari, entre 1983 i 1996, i després com a president fins al 2000.

El seu paper en els primers anys del nou partit ja havia estat clau, més enllà de ser la mà dreta de Joan Reventos, raó per la qual esdevé el seu successor natural quan aquest és nomenat ambaixador a París. Obiols pren el relleu per partida doble, al si de l’organització i com a candidat a la presidència de la Generalitat el 1984, 1988 i 1992. La seva coneguda vocació intel·lectual no ens ha de fer oblidar que som davant algú que fa de la política el seu ofici. Ben legítimament, és clar. Quan l’any vinent plegui d’eurodiputat, haurà estat prop de 37 anys en la política professional, la qual cosa no deixa de ser una certa contradicció per a algú que en diverses ocasions ha fet un dur al·legat contra els partits de notables.

Les memòries comencen bé, prometen molt, perquè Obiols s’aboca a explicar amb detall la construcció de la unitat socialista des del 1945, amb el naixement del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), fins als primers anys de la Transició. En aquest sentit, el llibre té molt d’homenatge als homes i dones, alguns coneguts però altres completament anònims, que durant les dècades més fosques del franquisme van treballar generosament per a aquest objectiu. En aquest sentit, la crisi de l’MSC el 1966 està ben explicada i queda ben clar que la divisió no es degué a una rivalitat de lideratges entre Josep Pallach i Joan Reventós, com de vegades s’ha dit, sinó a una diferència substancial d’estratègies entorn de la qüestió sindical, la relació amb els comunistes i sobre la política d’oposició a la dictadura.

Tot i que Obiols no fa un plantejament narratiu cronològic, cal llegir la primera part de les memòries com una evocació d’aquest procés cap a la unitat socialista que s’imposà amb el pacte d’abril de 1977, de cara a les crucials eleccions del 15 de juny, i que culminà l’any següent amb el naixement del PSC (PSC-PSOE). Fins aquí el text aporta força informació, una bona anàlisi de la importància del treball conjunt de l’oposició antifranquista, alguns retrats individuals i detalls de situacions que el converteixen en una lectura profitosa.

El que sorprèn del text, però, són les notables absències de l’etapa de més protagonisme d’Obiols, entre les quals: 1) cap anàlisi de les conseqüències internes i externes que obrí la Loapa; 2) cap referència a la pèrdua del grup parlamentari del PSC al Congrés; 3) absència absoluta del debat sobre l’OTAN i el referèndum, que sotragà el PSC; 4) cap comentari sobre les conflictives relacions amb la UGT durant els anys vuitanta i sobre la vaga general del 14 de desembre de 1986; 5) molt poc interès en general per la política espanyola i gairebé oblit de la figura de Narcís Serra, el català que més ha manat a Madrid des del general Prim; i 6) cap anàlisi sobre per què segueix de primer secretari del PSC després del Congrés de Sitges i, posteriorment, de president quan la seva posició política és internament minoritària. El preciosisme del relat fins a la Transició xoca amb la gran quantitat de llacunes i oblits de la seva llarga etapa com a dirigent destacat del PSC. A vegades, amb el mínim no n’hi ha prou.