Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Música i lletres

És sabut que Joan Fuster va ser un conspicu catador de les arts plàstiques; no és tan sabut que va prestar una atenció semblant a la música

És sabut que Joan Fuster va ser un conspicu catador de les arts plàstiques, a les quals dedicà un dels seus primers grans assaigs, El descrèdit de la realitat. Potser no és tan sabut que va prestar una atenció semblant a la música. Les referències a l’art sonor sovintegen en la seua obra, però la majoria queden disperses en referències breus, sense condensar-se en un volum de l’ambició d’aquell. Amb tot, els qui el van conéixer saben que era un fruïdor constant d’una molt àmplia varietat d’estils, des de la música renaixentista a les cançons de Raimon, passant pels seus estimats Bach, Mozart, Poulenc i Britten, i que va cultivar l’amistat d’una bona part dels compositors valencians de talent de la seua època.

En memòria d’aquesta llarga freqüentació, la Càtedra Joan Fuster ha editat en DVD el concert que, amb el títol de Música a l’entorn de Joan Fuster, va tindre lloc a la capella de la Sapiència de la Universitat de València, el febrer de l’any passat. Es tracta d’un recull de cançons de sis compositors amics de Fuster, molt ben interpretades per la soprano Maria de los Llanos i el pianista Adrià Gràcia Gàlvez. Tant la imatge com el so de la gravació són excel·lents.

Un servidor no és cap especialista en aquests temes, únicament un oient fervorós, però diria que la majoria, o totes, les peces d’aquesta gravació es van compondre entre els anys 40 i 60 del segle XX. És un període difícil de la música espanyola –i de la valenciana-, que va haver de viure en una forçada autarquia. Per això s’ha acusat aquesta música de retardatària, ancorada en unes formes corresponents als inicis de segle, amb escasses connexions amb la revolució sonora del dodecafonisme, per exemple, que feia temps que imperava a tot arreu. Aquests retrets no ens han de fer oblidar l’alta qualitat tècnica, els coneixements musicològics i la subtil sensibilitat dels compositors valencians del moment, com també la seua consciència de país, que els va dur a musicar molts poetes valencians en un temps en què això devia resultar prou incòmode. Parlem, doncs, d’uns músics no prou coneguts, però més que dignes, imbuïts d’una tradició molt seriosa, francesa i espanyola, on ressonen sobretot els ecos de Falla i de Ravel, i on la influència de la música popular, que va inundar la península fins a la guerra civil, és poderosa. Ací podem escoltar obres dels millors compositors que llavors residien a València, llevat de Josep Moreno Gans, que també va musicar els nostres poetes, però que ignore si va conéixer Fuster.

La cançó és un gènere auster. Amb una veu i un piano intenta crear un microcosmos en què música i paraula es potencien mútuament fins a arribar a una breu forma de perfecció. Entre les peces hi ha autèntiques joies. No és estrany que ho siga la que dedica Manuel Palau a “Criatura dolcíssima”. Palau, a més d’un compositor excel·lent, era un bon degustador de poesia i freqüentà una tertúlia en què participava gent com Joan Lacomba, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés i el mateix Fuster. En aquesta peça, molt pròxima al lied, la línia melòdica, enyoradissa i lleu, s’ajusta al poema com un guant i n’explora amb particular subtilesa les inflexions expressives.

Tampoc estranya l’encert de les peces de Vicent Asencio, Vicent Garcés i Matilde Salvador, que mantingueren una forta amistat amb Fuster. Ací potser cal recordar que, abans de la guerra, Asencio i Garcés foren membres del Grup dels Jóvens (també anomenat Grup dels 5, en homenatge al Grup dels 6 francés), l’objectiu del qual era la creació d’un art musical vigorós i ric “que incorpore a la música universal el matís psicològic i l’emoció pròpia del nostre poble”, un propòsit renovador al qual Fuster degué ser receptiu. Crec que la fonda i reclosa sensibilitat de l’autor de l’esplèndid Col·lectici íntim queda ben reflectida en la cançó sobre versos d’Artola, i la de Garcés, molt pròxima, en el primer dels seus Poemes pastorals. Si cal destacar res, la simbiosi entre lirisme musical i escrit en els versos del final de l’amor musicats per Matilde Salvador és deliciosa.

Un servidor sabia que Enric G. Gomà havia sigut un reconegut professor del Conservatori de València i un bon crític musical, que als anys 20 col·laborava en la selecta Revista musical catalana, però no n’havia sentit mai res. Les Sis cançons d’aquest recull són tota una sorpresa. Tant l’adusta melancolia de “Prec nocturn” com la lluminositat amable d’”Alta nit” o la joia saltarina de “Libèl·lula” mereixen ser molt més conegudes. El cas de Gomà prova que, en l’apreciació de la música valenciana, queda molt per fer. Per cert, també ell va ser un bon amic de Fuster. Així, aquests sons ens deixen l’eco d’un temps en què escriptors, pintors i músics s’ajuntaven, parlaven, treballaven junts i compartien una profunda estima per aquest país. D’això, se’n diu cultura. N’hauríem de ser dignes.