La poesia que no abandonà Sales

Joan Sales (1912-1983) és i serà conegut, més que res, per la novel·la Incerta glòria i pel complement testimonial de les Cartes a Màrius Torres, centrades en la mateixa època, la de la guerra. Però al principi hi va haver una creació lírica que, arribat a la maduresa d’edat, va cancel·lar; cap al final dels seus dies diria que no va abandonar la poesia sinó que “més aviat ella em va abandonar a mi”. Sigui com sigui, els seus poemes no són el fruit d’una mera fase d’aprenentatge, sinó que formen part inseparable del seu llegat literari, encara que deliberadament els va voler assignar un paper subsidiari.

La primera edició, avui dia introbable, de Viatge d’un moribund, que reuneix —i tanca— l’obra poètica de Sales, és del 1952; més endavant, el 1976, en editar les cartes que va adreçar al seu amic i confident Màrius Torres, hi va afegir el Viatge..., tot justificant-ne la inclusió amb l’argument, poc convincent, que “els meus versos i els seus formaven part de la nostra correspondència habitual”.

En una carta del 1937, Sales diu: “Jo també voldria escriure poemes, molts poemes, torrents de poemes que em volten pel cap però vet aquí que passen els anys i com més va més em detura —sobretot d’ençà d’aquesta guerra— el glacial à quoi bon?”. És com si, a partir d’un cert moment, no en fes prou, amb la poesia, o com si per a ell hagués perdut interès davant activitats més peremptòries. Són poemes que estableixen fites del seu itinerari vital, que és al capdavall el que li interessava posar per escrit, al marge de tota vanitat literària; així doncs, estan ordenats cronològicament —van del 1935 al 1948, més la dedicatòria final Als soldats morts per la pàtria, que és del 1951—, i al costat de la data hi consta el lloc on els va escriure, o on es va produir —podem pensar— l’experiència que els origina.

En definitiva, la poesia de Sales, revisada i depurada, amb la mateixa autoexigència que posava en tot, acaba convertida en un dietari en què resumeix, però ni de lluny exhaureix, les íntimes inquietuds metafísiques i les perplexitats davant l’època convulsa que li va tocar viure, les mateixes que desenvolupa en la novel·la o la correspondència. A grans trets, es pot dir que té tres maneres de fer poemes, sempre en estrofes rimades, de versos sobretot alexandrins: les al·legories, que reflecteixen angoixes d’ordre espiritual, bastant a la manera de Baudelaire, que sempre va ser el seu model; amb més realisme, les experiències, sobretot del front, o els sentiments respecte al país evocat en la distància; i, finalment, algunes estampes paisatgistes o costumistes, més lleugeres però sempre amb un punt d’enllaç amb la transcendència.

Sales era un home d’una peça en tots els sentits de la frase, i fa falta recórrer als diferents escrits seus per copsar la veritable dimensió de cada un d’ells. La present edició restitueix Viatge d’un moribund com a llibre independent, tot complementant-lo amb una breu presentació de Montserrat Casals i una llarga carta de Màrius Torres, del 1941, en què comenta una quarantena de poemes que l’autor li va trametre, en un estadi de redacció anterior a la que coneixem. Sales hi queda retratat per Torres com un romàntic, en el sentit de “concebre la vida com una oblació a tot allò que porta la marca dels déus”, preocupat sobretot pel problema del mal i l’angoixa de l’home davant la seva existència.

Encara que aquesta poesia, moguda per la inquietud i d’una perfecció formal infreqüent, sembla condemnada a no tenir gaire acceptació en el nostre temps, seria una llàstima que els catalans confinessin en l’àmbit acadèmic les lliçons encara vigents de Sales, activista, editor, novel·lista i, last but not least, poeta.