Antoni Clavé, l’eròtica (centenària) dels materials

A l’espera de la gran antològica programada al MNAC per l’any vinent, la Fundació Vila Casas dóna inici als actes pel centenari del naixement d’Antoni Clavé (Barcelona 1913-Saint-Tropez, 2005) amb una exposició que repassa la seva trajectòria com a pintor. Clavé 100 anys, que s’acaba d’inaugurar aquests dies a Can Framis, seu de la col·lecció Vila Casas, té l’al·licient afegit de reunir unes 80 obres que pertanyen a col·leccionistes privats i que, per tant, no s’exposen habitualment.

La selecció, realitzada per l’historiador i crític Daniel Giralt-Miracle, posa de manifest la voluntat de Clavé de renovar el llenguatge artístic, sense renunciar a mantenir un diàleg constant amb els clàssics. “Es va formar com a cartellista a Barcelona, es va convertir en un dels pintors més notables del segle XX a París i, com altres artistes de la seva generació, va ser marcat per la Guerra Civil, el trauma de l’exili i la influència de Picasso”, explica Giralt-Miracle, que recorda que la trobada entre un jove Clavé i un Picasso ja ben instal·lat va tenir lloc el mateix dia del desembarcament a Normandia.

De Picasso va aprendre sobretot a defensar la llibertat estilística i l’experimentació. “Sempre va reivindicar el caràcter artesanal de la seva obra, la qual, segons afirmava, sorgia de l’ofici i la intuïció creativa”, indica el comissari, que defineix Clavé com “un noi del Raval, aliè a la formació d’intel·lectual burgès d’un Tàpies”. Amb Tàpies tenia en comú la passió per tot el que es pogués convertir en una obra d’art, des de l’oli, el carbó o les tintes tipogràfiques, fins als objectes trobats, en una veritable eròtica dels materials. “Clavé estava convençut que eren els mateixos materials els que guiaven la seva creació”, assegura Giralt-Miracle, tot recordant l’època àlgida del pintor durant la dècada dels vuitanta, quan les vendes i les cotitzacions de les seves peces, que exposava regularment a la Sala Gaspar de Barcelona, s’incrementaven sense parar.

La mostra, que s’obre amb una enorme imatge de Clavé en el seu estudi, es divideix en cinc àmbits, que corresponen a cinc moments de la seva trajectòria, començant per les obres de formació i la influència estilística i iconogràfica de Picasso. Un influx que encara es nota durant el trànsit de la figuració a l’abstracció, quan se centra en la representació de reis i guerrers, sovint de tall grotesc, que li permet experimentar amb una gran varietat de tècniques. Cartellista, dibuixant, escultor i grafista, però abans que res pintor, el 1954 Clavé decideix centrar-se exclusivament en la pintura i abandonar totes les altres disciplines.

Es trasllada a la localitat francesa de Saint-Tropez, on viurà fins a la seva mort a prop de Brigitte Bardot i el compositor Von Karajan, i s’embranca en l’abstracció, tot barrejant l’agressivitat de l’action painting dels expressionistes americans amb el lirisme de marca més europea. Les obres més sorprenents corresponen al període dels seus viatges al Japó i els Estats Units, quan de la seva mà, la mà d’un octogenari, surten pintures de gran força i intensitat, que incorporen cal·ligrafies, ideogrames i recursos propis de l’art nipó, així com fragments de la cultura urbana i l’art pop, que l’acompanyaran fins a la mort.