Un somni europeu

A la primeria d’aquest mes, una colla d’intel·lectuals de tot el continent van oferir una roda de premsa i van divulgar a través dels mitjans de comunicació un paper anomenat Manifest per la Unió, en el qual lamentaven que Europa no solament estigués en crisi sinó que “es moria”, i que calia fer el que fos per assegurar la unitat de l’“esperit europeu”. Firmaven el document, entre altres, Juan Luis Cebrián, Umberto Eco, Julia Kristeva, Bernard-Henri Lévy, Antonio Lobo Antunes, Claudio Magris, Salman Rushdie i Fernando Savater: pesos pesants.

Tot i que els signants feien al·lusió a les conferències que Husserl va dictar l’any 1938 a Viena i Praga sobre la qüestió, a les portes de la Segona Guerra Mundial i amb un coneixement diàfan de les intencions del règim nazi, sembla que aquests prohoms i prodones (només una!) no van recordar la iniciativa d’una sèrie d’intel·lectuals tant o més importants que Husserl i que ells mateixos, que va desembocar en la fundació d’un Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual (1922) —presidit primer per Henry Bergson i després per l’hel·lenista Gilbert Murray—, en una sèrie de reunions paneuropeistes i en la publicació de tres volums de la sèrie anomenada Entretiens, entre els anys 1933 i 1936.

Aquesta experiència potser hauria esmorteït o anul·lat la iniciativa dels nostres intel·lectuals del segle XXI, perquè si es llegeixen els documents relatius als encontres que s’ha dit, es veu perfectament que, tant llavors com en aquests moments —o ara més que en aquell temps—, qualsevol iniciativa “intel·lectual” o “espiritual” sobre la unió dels pobles europeus estava destinada a despertar el riure per sota el nas, si no una gran riallada, entre els qui de debò fan i desfan les coses a la Unió: tothom els coneix, perquè surten cada dia als informatius, especialment des de fa tres o quatre anys, arran de la severa crisi econòmica, social i política (espiritual i intel·lectual només per escreix) que sacseja la Unió.

Valéry —que, de fet, ja havia enviat un esborrany a les autoritats franceses l’any 1918 en aquest mateix sentit i que, després de la primera guerra, va passar de ser un nacionalista (francès) contumaç a ser un europeista de primer ordre— va animar molta gent a participar en aquest projecte regenerador d’entreguerres. La nòmina dels qui van participar en aquell moviment —que va durar molt més del que durarà la proposta d’Umberto Eco i companyia— és impressionant: entre d’altres, Bela Bartók, Julien Benda, Marie Curie, Georges Duhamel, Henri Focillon, Johan Huizinga, Aldous Huxley, el comte de Keyserling, Salvador de Madariaga, Thomas Mann, Jean Piaget, Miguel de Unamuno i Jules Romains.

Els més elitistes, com Valéry, apel·laven a la dignificació dels grans homes i dones d’esperit, i suposaven que tota la ciutadania europea podia assolir aquesta dignitas a base de llegir i estudiar molt a casa seva, fossin obrers de la indústria o camperols. Per contra, d’altres, com Charles Péguy, van manifestar amb molta sensatesa que s’havien obert i creat “comissions, subcomissions, comitès, subcomitès, oficines, despatxos, diaris i revistes”, però que el moviment no havia arribat enlloc: “Confesseu-ho: ja sabíeu, en el fons de vosaltres mateixos, que tot això no serviria per a res”, va dir.

Ara cal preguntar-se si el manifest signat i divulgat a París aquest 2013 servirà per a alguna cosa o tornarà a donar la raó a Péguy. Paul Valéry mateix, en esclatar la segona guerra, va acabar confessant a T. S. Eliot, un dia que aquest el va visitar a casa seva, que “Europa està acabada”. Potser l’únic moviment que podria tenir alguna repercussió en la línia del que van firmar els intel·lectuals europeus ara fa poques setmanes seria un moviment d’unitat política, militar i financera com a última garantia d’un ampli moviment educatiu (anti-Bolonya), més que cultural o espiritual. Tota la resta és fer volar coloms, avui com fa vuitanta anys.