El consell d’un humanista

Eugenio Trías i jo ens hem apreciat sempre. La diferència de visions polítiques mai va ser un obstacle a la nostra relació d’amistat. És més, entre els anys 1983 i 1985 vàrem col·laborar intensament. Aleshores jo era conseller de Treball, en el marc d’una gravíssima crisi econòmica i social. Hi havia una lluita ideològica profunda en el món socioeconòmic català que intoxicava les possibilitats de pacte per a la continuïtat de les empreses i els seus llocs de treball. Em va semblar necessari aprofundir en aquest debat ideològic.

Amb la col·laboració de Jaume Lorés vàrem convocar un conjunt molt plural d’intel·lectuals per cercar camins de futur. Un d’ells era Eugenio Trías. En aquest context va explicar la seva reflexió sobre la Catalunya del futur en el seu llibre La Catalunya ciutat i altres assaigs (L’Avenç, Barcelona, 1984). Aquesta publicació era el fruit personal de l’autor arran de la participació en un seminari amb Jaume Lorés, Pere Lluís Font, mossèn Rovira Belloso, Josep Ramoneda i jo mateix. “Busco la identitat i diferència catalana, que xifro en la civilitat, en la idea-força de ciutat, pensada en formes modernes, com a síntesi d’una societat civil emergent esquinçada en classes socials conflictives”. La seva visió de la Catalunya ciutat sorgeix de les diferents perspectives de Joan Maragall i Eugeni d’Ors, entre la “ciutat del perdó” en clau moral de Maragall i la ciutat ideal platonitzant que somniava Eugeni d’Ors. Eugenio Trías aleshores ens recordava Miguel de Unamuno: “Barcelona es Ciudad, mientras que Madrid no es sino corte”, i continuava el rector de la Universitat de Salamanca: “La patria es, ante todo y sobre todo, la Ciudad, y la patria es un medio para la civilización y no el fin de esta”.

El nivell de cultura d’un país el marca el nivell de debat intel·lectual. L’encontre intel·lectual que s’originà en el Departament de Treball el 1984 es projectà en el de Cultura. Per això vaig formar el Consell Assessor de Cultura, amb personalitats del món intel·lectual més que amb professionals de la gestió cultural. Eugenio hi col·laborà intensament. Amb ell hi havia Miquel Batllori, Manuel Vázquez Montalban, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Ignasi de Solà-Morales, Albert Ràfols, Josep Termes, Francesc Noy, Joan Triadú, Antoni de Moragues, Jordi Maluquer, Jaime Gil de Biedma, Jaume Lorés, ja tots ells absents, i Josep Maria Castellet, Xavier Folch, Ignasi Riera, Josep Ramoneda, mossèn Ballarín, Xavier Bru de Sala, Joan Carreras, Josep Maria Espinàs, Pere Lluís Font i Modest Prats.

Avui més que mai, en el moment que vivim d’incerteses, pors i contradiccions en la nostra societat contemporània, cal centrar el debat intel·lectual sobre el nostre futur com a societat per no deixar-nos portar pel determinisme econòmic de la llei del més fort. Per això és urgent situar la política cultural en els seus continguts més que no pas en els seus continents. I sobretot situar-la en l’eix central del país i no considerar-la com un factor de luxe més o menys marginal o circumscriure-la en la política convencional.

Tots coincidim en la profunditat filosòfica que ens ha aportat Eugenio Trías. Però en vull ressaltar un fet inherent a la seva personalitat: la seva aportació intel·lectual anava sempre unida al seu humanisme, a la seva senzillesa personal, que tot i la divergència possible feia que l’apreciessis més.

Joan Rigol va ser conseller de la Generalitat i president del Parlament.