Bones tardes, Maese!

I dic “bones tardes” perquè aquesta era la manera com ens saludàvem al diari. A vegades ho deia molt alt, a fi que ho sentís tothom, per poder explicar així que el seu pare sempre li havia dit que es deia “bones tardes” i no pas “bona tarda”.

A mi m’agradava molt la seva litúrgia. Mai no vaig intimar tant amb l’Agustí com per anar amb la seva peniche pel Midi, ni tampoc per acompanyar-lo al Liceu, ni tan sols per participar amb regularitat en els seus àpats o passeigs amb moto. Això sí, de tant en tant dinàvem tots dos amb en Sergi Pàmies.

Hi ha però una colla de gent al diari —potser seria millor dir que al diari encara en quedem uns quants…— que teníem l’gustí no només com el nostre amic sinó com l’exemple periodístic del que volíem ser. L’Agustí feia una cosa que ara ja no es fa, ni se sap molt bé què vol dir: l’Agustí feia diari.

Fer diari volia dir moltes coses, com ara dir “bones tardes” en arribar i en marxar; saber escoltar i consolar abans que preguntar i queixar-se; agitar l’aquelarre dels matins per fer trempar la gent per la tarda; fer baixar el suflé quan la cosa se sortia de mare abans de tancar l’edició; tenir contentes la Dolors, la Núria, la Maria, el Coleto, el Lluís Bosch, l’Agustí Carbonell i tants d’altres, no només la gent que escrivia sinó també els que feien que els altres poguéssim escriure.

L’Agustí no només sabia tractar els redactors sinó també els col·laboradors. No només els que tenien firma sinó poder. No només escrivia sinó que editava i telefonava. No només feia diari sinó que va crear una secció d’opinió amb nous talents, gent capaç de retratar la ciutat i el país. Alguna vegada li havia dit que era un gran entrenador perquè sabia fitxar i alhora treballar amb el planter.

Feia diari: escoltava i consolava, tocava totes les tecles i mai es confonia de gènere

L’Agustí sempre sabia què calia fer perquè gestionava persones i no espais. Mai no havia vist ningú liderar millor una redacció sense ser-ne el director ni altra cosa que un redactor en cap. La seva secció de Cultura i Opinió ha estat el mirall de moltes altres, especialment la d’Esports.

Hi va haver un temps, a les redaccions d’abans, en què aquestes funcionaven amb una admirable disciplina obrera, com recorda sempre l’Enric González. I l’Agustí sabia manar i sabia creure. Ara en diríem un periodista transversal. Tocava totes les tecles amb precisió, rigor i elegància, i mai no es confonia de gènere. No era el mateix una crònica que una crítica, un bitllet que una columna, un color que un Paté de campaña.

Només aquells que s’han inventat les seccions a mida, seccions de calaix de sastre, podrien discrepar del seu to periodístic, serè i exacte com els gols que feia Kubala. Jo vaig tenir la gran sort de compartir amb ell alguns partits de futbol, perquè enteníem que el Barça, més que jugar a futbol, tocava. Música, Maese!

La seva grandesa s’explica d’una manera molt gràfica. Només cal que llegiu les diferents necrològiques que s’han escrit d’ell i veureu que no n’hi ha cap d’igual, no es repeteixen. Això vol dir que cadascú el veia d’una manera diferent, de la seva manera, essent però la mateixa persona. Coneixia la gent i sabia com tractar-la.

Ho feia tot molt bé. L’Agustí sabia parlar, sabia escriure, sabia menjar, sabia beure, sabia cantar, sabia viure.

Amb el pas del temps, va deixar de venir cada dia a la redacció, però sempre t’atenia. Tothom li trucava. Tots li encomanàvem coses i ens feia quedar bé perquè mai no tenia un no de tan bona persona com era. Encara ara recordo el seu últim article sobre esports, una columna al Quadern titulada El Barça, mut. Una reflexió que ha fet fortuna.

Jo sóc d’aquells que el necessitava veure i sentir-lo tot sovint, sobretot per demanar-li consell. Però el que em feia més feliç era escoltar de tant en tant el seu “bones tardes” a la redacció. Aleshores li responíem: “Bones tardes, Maese!”, perquè ell, per a mi i per a molts de la redacció, era el maese i no el mestre. Només quan ell passava pel diari recuperàvem aquella trempera i també aquella vida a voltes assembleària, àcrata, divertida, però sempre rigorosa i especialment periodística.

Quan venia l’Agustí ens posàvem tots a fer el diari amb un somriure. I rèiem, i cridàvem, i ens discutíem, I fèiem aquell xivarri, talment com si els telers de la fàbrica familiar fossin el nostre motor de la vida. L’Agustí era d’aquells escollits que omplen la redacció.

Simplement es tractava, com ja s’ha escrit i em deia quan recordàvem plegats la meva condició de pagès, de llaurar recte i girar rodó.

N’hi ha uns quants encara en aquest diari, en aquest ofici, que cada dia busquem la rella i el tros, per continuar fent diari.

Bones tardes, Maese!