Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

La fama

He sentit dir, i ho he constatat, que la majoria de mitjans espanyols no han fet el ressò que mereixen dues figures com Anna Lizaran i Moisès Broggi, referents del teatre i la medicina a Catalunya, personalitats estimades i venerades per la seva feina i pedagogia, tal com s’ha vist pels comentaris que s’han llegit i sentit des de la seva mort. Només sóc un espectador de teatre i no tinc res a dir sobre Annita, a qui els entesos situen al mateix nivell que Margarida Xirgu, Núria Espert i Rosa Maria Sardà. Aplaudeixo. Tampoc puc afegir res de nou sobre Broggi. Em quedo amb una afirmació solemne: “Avui la medicina cura més, però consola menys”. Tots dos es mereixen els millors records i honors.

Em pregunto aleshores per què el seu missatge no ha transcendit suficientment més enllà del país. No vull pensar que és culpa com sempre dels altres. Als catalans ens costa saber vendre les nostres figures i, en canvi, ens hem de felicitar per la difusió de marques globalment famoses, com ara Barcelona i el Barça. No tinc res a dir sobre la ciutat, no perquè no en tingui ganes, sinó perquè la meva opinió és irrellevant: m’empipa, això sí, que el referent sigui sobretot el turisme. M’estimo més parlar del Barça.

A mi també m’agrada com juga, el seu estil i bon gust, i celebro la importància de la Masia. Interessen la seva identitat, que sigui més que un club i el caràcter poliesportiu. I també se n’ha elogiat convenientment el compromís, la solidaritat, la humilitat i el fair play dels seus esportistes, per més que formin part de l’educació que se suposa a cadascú. Hi ha motius de sobres perquè la gent blaugrana digui que ser del Barça és el millor que hi ha i es parli del club a tot arreu. Ara bé, m’embafa la necessitat de referir-se sempre als seus valors i a l’ADN com a paradigma vital i em carrega la comercialització sense escrúpols que es fa dels seus colors.

La bola s’ha anat fent tan gran que s’ha acabat creant un univers culer des del qual s’opina sobre el que està bé o malament com si fos un tribunal celestial. Ha passat fins i tot amb el fitxatge de Guardiola pel Bayern de Munic o l’anunci de Valdés que no continuarà al Barça. Tot sembla formar part del patrimoni barcelonista i la gent pontifica sense miraments. Jo em pensava que el dret a decidir era aplicable també a les qüestions personals.

Tal com va, hi ha el risc de caure en l’endogàmia i el narcisisme i convertir el patrimoni culer en carrincló o xenòfob. Tal vegada hi ha promocions que pequen per excés i d’altres per defecte, i a partir d’aquí potser es podria explicar també en part l’èxit del Barça, multiplicat òbviament per l’impacte del futbol i l’anonimat de famosos com Broggi i Lizaran, per cert, una actriu molt culer.