“Em costa més fer de nazi que de romà dolent”

Convenim amb Lluís Homar que no començarem parlant d’Anna Lizaran, perquè no es tenyeixi tot de tristesa. Així que parlem d’Adreça desconeguda, la famosa i commovedora novel·la epistolar de Kressmann Taylor (RBA) que Eduard Fernández i Homar representen des d’ahir a la nit a l’escenari de la Villarroel i que ell mateix dirigeix (estrena oficial dimarts). És el retorn a Barcelona de l’actor després de cinc anys sense actuar.

“És un encàrrec, a proposta de Borja Sitjà, el nou director de la Villarroel. Jo no coneixia l’obra, de 1938, la vaig llegir i em va agradar. És enganyosament simple: les cartes que creuen dos amics i que ens duen en una direcció inesperada. Ha estat portada al teatre altres vegades, com en el muntatge que van protagonitzar Jordi Bosch i Ramon Madaula”. Adreça desconeguda és una gran denúncia del nazisme. La relació epistolar entre l’alemany Martin i el jueu Max, socis en una galeria d’art a San Francisco fins que el primer torna al seu país i s’amara progressivament de la ideologia hitleriana.

Li pregunto a Homar quin paper fa. “Quin creus tu? Doncs aquest. A l’Eduard també li va semblar clar. ‘Sempre podem jugar a la contra’, em va dir, ‘però et veig a tu com l’alemany i a mi com el jueu’”. La novel·la és una successió de cartes. Interpreten? “En certa manera, sí. Estem allà tots dos, hi ha tot un joc, no és una lectura de cartes amb faristol. Estan memoritzades i dites d’una manera molt determinada. És un espectacle amb totes les de la llei”.

Aquest personatge, Martin, com el viu Homar? “Ves!, és un nazi. Hi ha papers... Intento buscar una connexió, tots tenim una part fosca, uns prejudicis. Però jo tinc molt rebuig a aquest comportament. Em resulta molt difícil submergir-me en el nazi”. El pot haver ajudat a posar-se en aquesta tessitura el romà malvat d’Hispania i Imperium. “Sí, és clar”, riu amb ganes Homar, “però una cosa és ser dolent i una altra ser nazi”.

Homar explica que, tot i que es coneixen des de fa molt de temps, aquesta és només la segona vegada que coincideix a l’escenari amb Fernández. “Ell va actuar al Lliure quan jo n’era el director, però junts, que recordi, només hem estat a Lear o el somni d’una actriu, el 1996, amb l’Anna, precisament. I al cinema a Los Pelayos (2011)”.

Diu que dirigir és una cosa que sempre li ha interessat, però destaca que no és el seu ofici —“el meu ofici és el d’actor”. “Sóc un director punt de trobada, horitzontal, d’equip, clarament el contrari del director omnímode”.

Potser algú es preguntarà per què no ha fet l’espectacle al Lliure. “No ho sé, no estic tancat a res, però va ser una proposta de Sitjà i de Focus. M’agrada pensar en el Lliure com un teatre més. Encara que sempre serà especial, i ho sento més ara amb això de l’Anna. Però una part de la meva implicació amb el Lliure s’ha acabat. Me n’he desvinculat del tot”. Com a patró també?, pensava que era vitalici. “M’he donat de baixa, és la necessitat de passar pàgina, de fer net. He acabat una etapa, tot i que estic obert a tot amb el Lliure. Però insisteixo, Adreça desconeguda no és un projecte meu”. No li hauria agradat fer-lo al Lliure de Gràcia? “Aquest teatre... sí, sí, sí. Significa molt per mi. Vaig ser-hi fa poc veient la Machi”. Ja que ho esmenta, què opina de tot l’embolic amb Toni Albà? “Cal fer una crida al seny, no perdem el cap. Això del boicot em va semblar una bogeria, que no, que no, i menys entre companys de l’ofici, cal respectar la diversitat”.

Doncs ja que hi som, què opina de la independència? “Collons, ho deixes caure així, com si res. Mira, m’agrada quan Vicente del Bosque parla de respecte a tots. És un moment molt delicat. Estic a favor del dret a decidir. I després, cal pensar molt bé el que es vol. Cal posar seny. No anem a un lloc sense sortida. Em fa por l’escalada, la confrontació. En fi, que em deixin votar i m’ho pensaré. A dia d’avui no sóc independentista. Avui votaria que no”.

Què hi ha dels romans? “Bé, s’ha acabat. Imperium no va quallar. Ara estic en una altra sèrie, Gran Hotel, seré el maître”. On ha deixat Servio Sulpicio Galba? Es fa estrany pensar que estarà amb Jordi Dandin, amb Gaveston, amb Papageno, amb Hamlet. “Era un gran personatge, m’ha donat molt, la televisió té això, la feina té una difusió molt gran i immediata. És part del meu treball. Faig teatre, pel·lícules i televisió. La tv movie del 23-F va tenir set milions d’espectadors”. Li dic que em va emocionar veure’l de rei en aquell xafarranxo. “Aquella nit, el que vaig fer de debò va ser portar el Boadella a amagar-se, en la meva moto de llavors, una estupenda Benelli 750”.

Subratlla Homar que el cinema li agrada moltíssim, però que fa dos anys que no li ofereixen res. “Deu ser pel Goya”, diu fent broma. En realitat, el que passa és que la situació de la indústria és terrible”. Així que ara “és el moment de retrobar-me amb el teatre; fa sis anys que no feia d’actor a l’escenari i tenia ganes de carregar les piles del meu ofici”.

Parlem per fi d’Anna Lizaran. “Em sento molt tocat per la seva mort. Crec que no ens adonem, en general, de com n’és de fràgil i fugaç la vida. Ens equivoquem”. Quin és el seu record de la Lizaran al Lliure? “El dia a dia, aquell compartir-ho tot. Aquella família. Les petites coses, la cerveseta al bar del Lliure, ser-hi, i per la nit el teatre”.

La tristesa no impedeix a Homar sentir-se en un bon moment personal. “Tinc la sensació d’haver recorregut molt i de tenir camí per davant. D’assumir-me i d’acceptar. D’entendre el que deia el gran Walter Vidarte: “Sóc el millor que tinc, malgrat jo mateix”.