La web mata

La premsa escrita ha de reinventar-se. A hores d’ara fa l’efecte que ningú no sap què és el que vol, ni quin n’és el públic, ni on està. La premsa va a les palpentes, a veure si l’endevina. Però és evident que ningú no sap ben bé quin és el camí a seguir. Internet ha estat molt perjudicial als mitjans tradicionals, que han posat en obert els seus propis continguts, d’una manera absolutament suïcida. A hores d’ara, en una paradoxa sorprenent i irrisòria, en la web hi ha més contingut i més actualitzat que en el paper. Dur el diari sota el braç ja no és sinònim d’estar ben informat, sinó d’una altra cosa (de ser un nostàlgic, o bé un opositor recalcitrant de les noves tecnologies). Evidentment ningú —o quasi ningú— no compra el paper, on hi ha, d’altra banda, el vertader negoci, ja que hi té entrada molt més volum publicitari. Les empreses no tenen quasi vendes de paper, i moltes subsisteixen gràcies a obscures compres institucionals que creen uns peatges i unes servituds que anul·len l’ofici periodístic. La web, d’altra banda, distorsiona la manera de tractar la informació: no és el mateix un article preparat per a aquesta que per al paper. En el pas vers el format digital es perd profunditat, contingut, estil, extensió, fins i tot tractament de l’espai i de la imatge. Internet ho fa tot més homogeni de manera fatal, és una trituradora que vulgaritza de manera espaordidora el tractament editorial. Evidentment, poden haver-hi webs atractives, ben treballades, però això és molt difícil de mantindre amb un mitjà d’informació general, que es renova constantment, i que té unes plantilles molt estrictes i prefixades. Diguem-ho clar i net: la web és lletja i mata a la llarga la bona faena periodística. Ha dut la immediatesa, però també ha produït una batalla estèril entre els mitjans per a arribar a ser els més ràpids, de manera que s’ha ressentit la qualitat de la informació. D’altra banda, la informació s’hauria de pagar. Els periodistes també, també se’ls hauria de pagar per la seua faena: com es paga qualsevol professional. Qui vulga estar informat, ben informat, hauria de fer un esforç, i ser agraït i pagar per la qualitat de la informació rebuda. Com paguem el forner pel pa cruixent i bo. Ho dic ací, en aquest article que tots poden llegir gratuïtament, i que ara ja no apareix en l’edició de paper del diari. Gratis totalment: encara que el volguéreu pagar d’alguna manera no podríeu. Qui ho entén, això? La premsa ha de reinventar-se si no es vol extingir. Cal tornar a un model més elitista de periodisme, seleccionant els lectors i reconstruint els nexes de gratitud que s’estableixen en les vertaderes relacions intel·lectuals. No s’ha de voler buscar tots els lectors, sinó tan sols els millors. Els que volen una informació veraç i en exclusiva. Aquesta salvació és l’única possible del periodisme i del periodista.