Montmartre a la catalana

Els lectors d’El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat no es troben davant d’un llibre-record de tota la documentació que recull la magnífica exposició del mateix nom que es pot contemplar al CCCB fins a final del febrer vinent. Les moltes fotografies, caricatures, portades de partitures, pàgines de revistes, els anuncis, figurins, plànols, dibuixos d’Opisso, aquarel·les de Nonell, olis de Picasso, entre d’altres peces d’art i troballes que acoloreixen les seves 190 pàgines, són l’atractiva part gràfica d’uns textos que ens expliquen amb tot detall (la bibliografia és exhaustiva) l’enorme ressò que l’avinguda del Paral·lel va tenir des de final del segle XIX fins al primer terç del XX pel que fa a les arts escèniques.

El conjunt de manifestacions que van tenir lloc en aquesta part de Barcelona permet als comissaris de l’exposició i directors d’aquest catàleg, Xavier Albertí i Eduard Molner, parlar d’un fenomen social i artístic d’una singularitat i una magnitud comparables als de Montmartre i Montparnasse parisencs. No obstant això, i com ells mateixos constaten, el comú de la ciutadania desconeix no només el grau d’incidència d’aquesta efervescència sinó l’existència mateixa de la major part dels seus protagonistes. Per què no en sabíem res?, es pregunten a l’uníson en el títol del capítol que han escrit a quatre mans i que exposa la tesi que els ha dut a realitzar aquest intens treball de recerca. I és que no es tracta de recuperar la memòria col·lectiva, sinó de donar-la a conèixer. L’esplendor que va viure el Paral·lel al llarg d’aquells anys, i que són els que van definir què havia de ser i què no cultura catalana, ens ha estat escatimat.

“No cal explicar a cap francès qui va ser Maurice Chevalier, Mistinguett o Josephine Baker, però sí que cal explicar-li a un barceloní i a un català qui va ser Mercè Seròs, Pilar Alonso o La Cachavera, José Fola Igúrbide, Manuel Sugrañes, o en Joaquim Montero i l’Amichatis”. Mentre que en altres cultures les manifestacions populars i de masses escèniques del tombant dels segles XIX i XX s’han incorporat a l’imaginari col·lectiu com a expressions identitàries, les d’aquí (el cuplet, la revista, el vodevil, la sarsuela, el circ, la pantomima i el melodrama), tot i el seu abast, han estat menystingudes.

Si l’exposició demostra que l’esclat de la modernitat a Barcelona, però també a Catalunya i a Espanya, va tenir lloc al Paral·lel, el catàleg reforça el material expositiu amb dos textos més a càrrec d’especialistes que expliquen les raons socials i urbanístiques del procés. L’article de l’historiador Paco Villar sobre la prostitució entre els anys 1900 i 1914 al Raval, conegut aleshores com Districte Cinquè, analitza el creixement d’un comerç, el de la carn, que seria clau en el naixement del cuplet, un gènere que esdevindria el “nervi de les varietats o el music-hall”, ja que van ser moltes les noies que van veure en aquesta disciplina parateatral una oportunitat de deixar la prostitució de carrer. L’arquitecte Antoni Ramon Graells, per la seva part, ens explica la conflictiva urbanització de l’avinguda i l’evolució del mapa teatral barceloní des de la construcció del Circ Espanyol Modelo el 1892.

Estem davant d’un document imprescindible per descobrir aspectes d’una Barcelona desconeguda i per entendre, per exemple, per què l’emblemàtic teatre Arnau fa anys que està tancat, mentre que el Liceu es va començar a reconstruir, com qui diu, l’endemà mateix de l’incendi que el va reduir a cendres l’any 1994.