Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
Llibres

Periodisme en brut

Xavier Vinader aprofita les seves cròniques publicades en els diaris de Barcelona

Aquesta és una història en brut. Això és periodisme en brut. Quan els obrers van ser els amos havia de ser llibre fa 36 anys. Li van encarregar ràpidament a Xavier Vinader el 1976: “El vaig escriure, doncs, a tota pastilla aprofitant les meves pròpies cròniques publicades en el diaris de Barcelona i totes les notes que havia pres en els quaderns de camp durant aquelles setmanes convulses. Li vaig entregar, unes quantes setmanes després, dins d’una carpeta blava amb gomes, acompanyat d’un grapat de fotos i dels principals documents que havia generat el conflicte”. El manuscrit no veu la llum. L’editorial Laia tanca per problemes econòmics.

Ara apareix aquest text en brut, borrós, boirós, darrere del qual hi ha una Transició on, realment, la pseudopolítica es fa en despatxos plens de fum i ulleres fumades. Però un tret trenca els vidres bisellats. Un impacte de pilota al sindicalista Manuel Rodríguez, el 19 de febrer de 1976. Tot esclata: 260 empreses i 40.000 obrers en vaga. A Sabadell, entre el 23 i el 27 de febrer de 1976, els treballadors surten al carrer. Un Vinader de 29 anys ho veu, ho apuntat tot, nerviosament.

És això. D’aquí el brut: la quantitat de fonts, documents, fotos, impressions, escenes, protagonistes... Brut de realitat. Brut de corredisses, crits, assemblees, amenaces, pors... Aquest llibre té ecos de Deu dies que trasbalsaren el món, on el nord-americà John Reed explica la Revolució russa amb mirada polièdrica i un escatxigar de fonts d’informació impressionant. D’aquesta suma naixerà el mite, per sempre més, del “poble” com a gran protagonista de la Revolució. Aquí també hi ha tot això. I, així, amb aquesta visió en cinemascop i heterogènia, Vinader també explica “el paper fonamental” dels empresaris en el final feliç de la vaga. No hi va haver acomiadaments. Potser aquí el mite del poble és el d’un poble no pas petit, ni d’ideologia concreta, codificada (el que massa relats hegemònics encara glorifiquen i del qual cobren pensió), sinó d’un poble gran, divers, i que vol llibertat.

L’habilitat d’aquest brut de Vinader és aquesta: veure que darrere la vaga sindical hi ha un poble esperant. Amb dues xifres s’explica: Sabadell, durant la primera postguerra, té uns 40.000 habitants, però arribarà al 1950 amb 59.000 fitxes de repressió policial. I amb una frase es remata: “Que nadie dude de que los alcaldes de Franco podemos seguir en el puesto”, afirma José Burrull, batlle de Sabadell. És 1976, i els sectors polítics controlats per partidaris de l’antic règim viuen en el seu propi Palau d’Hivern; al “búnquer”, diu Vinader.

El periodista treu el nas a dins i fora d’aquest búnquer conceptual i real. És present en tots els fets perquè aquesta mostra de periodisme en brut té un referent. Ell ha begut de l’escola de periodisme del preguntador Manolo del Arco. El primer dia, la primera lliçó: els envia al carrer, a fer reportatges, “no volia escalfacadires”, “proclamava que els reporters no hi han de fer res, a la redacció, que sempre havíem d’anar amunt i avall, buscant la notícia, al carrer”. Vinader queda ja marcat “a sang i foc amb les seves ensenyances”. I el llibre és aquesta lliçó de carrer. En brut. Podria estar més elaborat, però, segurament, seria un altre llibre. Entenem que Vinader ha volgut un brut permanent per fer net.