Fi de trajecte

A la fira, mire les criatures dalt dels cavallets, eufòriques, amb una mà agafada a l’animal postís i l’altra saludant mentre giren, i giren, i giren, en un viatge redundant que només els diverteix a ells i que els pares, resignats, observen des de fora. I la imatge em du al cap el record d’alguns polítics que han ocupat càrrecs influents dins l’administració i a qui he vist eufòrics, prepotents, saludant a tort i a dret mentre des de fora els contemplàvem escèptics, resignats. “Es paga car, el poder. Fa estúpides les persones”, diu Nietzsche. Les fa estúpides —em pregunte—, o potser revela la seua estupidesa latent, aquella que tots tenim als magatzems interiors? Tema de tesi. En tot cas, el poder, com l’èxit, és un mecanisme altament nociu, per la inflamació de l’ego que comporta. Qui no ha vist un individu conegut accedir a un càrrec i començar a sorprendre’ns, amb el seu comportament? A fer i a dir ximpleries, a capgirar el concepte que en teníem. Qui és realment aquest individu, el que crèiem conèixer abans que pujara als cavallets o el que se’ns revela allà dalt? Quines són, del cert, les seues conviccions? Quines les seues formes? El trajecte, però —com tot a la vida— és curt. Un instant. Sona una estrident sirena, la velocitat dels cavallets minva i a poc a poc el mecanisme s’atura. Toca baixar. Els polítics, com les criatures, ho fan sense ganes, s’hi rebel·len, poden arribar inclús a les llàgrimes, imploren una tanda més. Els més hàbils, els més camaleònics, trobaran la manera d’allargar el seu viatge, no importa com ni a costa de qui. N’hi ha un fum, d’aquests. Alguns esdevenen vertaders professionals, funcionaris, de la política; talment caparres, no ens els podem traure del damunt. La major part, en canvi, són efímers, van i vénen, tenen el seu ascens, es fan les fotos de rigor i comencen la caiguda. I, després de la caiguda, viuen un procés de desintoxicació en què van perdent els falsos atributs, les pròtesis, i queden nus davant l’espill, que els torna a dir les veritats cruament, a la cara. La vida els prescriu una dieta estricta, ja no ho tenen fàcil per enganyar-se a si mateixos ni, tampoc, als altres, que han passat a ignorar-los. En els moments d’eufòria es van retratar, i ara carreguen les estupideses passades com una closca de tortuga o caragol. Pocs saben encaixar la metamorfosi. La major part vaguen com ànimes en pena, portant permanentment a les butxaques les fotos d’un passat que ells —i només ells— consideren gloriós, amb el propòsit de lluir-les a la mínima oportunitat. Ningú, però, no els dóna joc, perquè ningú no recorda ja els temps en què ells somreien i saludaven, prepotents, des de dalt dels cavallets, mentre a baix, escèptics, resignats, els contemplàvem.