Postpart

Ara fa un mes, Jaume Cabré explicava a Sueca, en una conferència, com s’adonava que havia enllestit, definitivament, un llibre: es desmaiava, queia plegat; fins i tot alguna volta havia hagut de ser traslladat en ambulància a l’hospital. L’anècdota em féu pensar. Sempre havia cregut que jo era l’únic al món que patia depressió postpart en acabar un llibre, i ho havia mantingut en secret, avergonyit, car ho considerava una feblesa d’hipocondríac. Les paraules de Cabré em reconfortaren, em feren deduir que potser tots els autors la pateixen, poc o molt i de maneres diferents. I és lògic. Passar tres, quatre, cinc o sis anys immers en una doble vida, amb la multiplicació de conflictes que això suposa, tractant cada dia no sols amb individus reals, sinó també amb altres individus no menys reals, tot i que només habiten dins teu; romandre constantment submergit, obsessionat, en una vida que només tu veus, que la resta dels humans ignora, s’assembla no poc ni molt a un estat de trànsit o a un tipus domesticat de follia. Una experiència que actua també com a lenitiu, com a teràpia contra les limitacions o frustracions excessives de la vida quotidiana. No he sabut mai què contestar quan m’han fet aquella pregunta tan incòmoda: per què escric; una de les respostes possibles podria ser aquesta: perquè la vida em queda curta, i pobra; em calen altres vides, en què puga experimentar allò que aquesta em nega. Tres, quatre, cinc o sis anys immergit en una altra vida, no tan sols les hores que ets davant l’ordinador, sinó també en molts altres moments, al llarg del dia o fins i tot de la nit, mentre somies: la ment de l’autor sempre està alerta, amb les portes obertes. I, de sobte, un dia s’acaba tot: aquella vida paral·lela s’interromp per sempre i deixes de visitar uns llocs i de veure uns individus que t’han acompanyat i amb qui havies arribat a intimar. L’acabament d’un llibre s’assembla molt a una mort, per a l’autor, que en desapareix i deixa que la història faça via a mans d’editors, llibreters i lectors, en un trajecte del tot imprevisible. Per això, dic jo, Cabré es desmaia. Per això a mi em passen també certes coses quan he posat el punt i final i he lliurat el text a les mans de l’agent o de l’editor. El primer moment, havent acabat, és d’eufòria; després, però, ve la depressió. Com passa a tantes mares que acaben d’infantar. Després d’una aventura tan intensa, tan llarga, després de tantes complicitats…, el buit, el no-res, l’abisme. La mort. Una mort —encara sort!— seguida de reencarnació, en altres llocs i personatges. Entre un llibre i el següent, però, entre una aventura i una altra, hi ha aquesta sensació de buit que fa que molts autors no puguem ser gent normal, capaç de gaudir plenament dels plaers de la vida quotidiana. La nostra insatisfacció ens fa addictes a l’única droga que ens calma: inventar.