Renaixement europeu

No és habitual que el nostre país doni persones amb coneixements humanístics generals a causa d’una inveterada tendència a l’especialització: cosa bona en una sèrie de terrenys científics i tècnics, però dolenta en matèria d’humanisme. La major part dels nostres filòlegs, per exemple, acaben essent especialistes en un o altre autor de les nostres terres, n’arriben a saber l’alçada i el peu que calçaven, i més i tot, però perden la capacitat d’oferir al públic lector visions de conjunt. Hem conegut llibres prou ben fets sobre la Renaixença, sobre el Modernisme i sobre el Noucentisme; però són rars els títols en què es reuneixin, per exemple, els escriptors d’una època amb les produccions artístiques contextuals, i menys encara que incardinin un moviment estètic amb l’estat de les classes socials, amb el desplegament econòmic, amb la nostra relativa hegemonia política, etcètera: l’arbre no deixa veure el bosc, i la ufana del tot queda esmicolada en aproximacions sectorials per manca d’una escola filològica amb amor per les generalitats. Dit en una expressió cara al professor José Maria Valverde, ens falten “especialistes en generalitats”. 

Per això saludem amb alegria el treball que acaba d’oferir als lectors catalans Salvador de Brocà, home molt ben preparat en els terrenys de la filosofia, de la història i de la història de les religions en especial, professor a la Universitat Rovira i Virgili. El suposem descendent de Salvador de Brocà i Bofarull, prohom de Reus, però també podria ser que ens equivoquéssim. Sigui com vulgui, De Brocà ha fet un llibre magnífic, en part de divulgació, en part adreçat a un públic especialitzat, en què repassa els trets fonamentals del que hem convingut en anomenar, segons una tradició que només té uns dos-cents anys, Renaixement. Com ja s’ha dit, el mercat català no abunda en aquesta mena de llibres: visions de conjunt, síntesis d’història, encavallament de disciplines aparentment disperses i inconnexes entre si. De Brocà, amb molt bon criteri, aborda la ufana del Renaixement europeu —el català, només quan toca, com per exemple quan parla de la influència de la poesia italiana en la nostra, i d’Ausiàs March en particular— començant per allò que és la base de tot moviment culte —encara que un no sabés res del que va ser el marxisme o la teoria de la història de l’Escola dels Annals—, val a dir, el context històric, la realitat i la idealitat política, el fenomen de l’Humanisme lletrat i l’art que va comportar, l’aparició de la ciència moderna i, per fi, la filosofia del Renaixement.

L’enfocament no podia ser més bo, perquè la tradició en aquesta mena d’estudis —des de Burckhardt fins a Garin— sol manar que l’Humanisme es presenti sempre solament com un moviment adés filologicoliterari, adés com una explosió genial de les arts plàstiques. És cert que els millors capítols d’aquest llibre són els tres primers; que el quart, dedicat a “Humanisme i art” és massa succint; que el cinquè és molt correcte i que el sisè torna ser molt bo. Però això no denota cap feblesa d’aquest llibre; només és la conseqüència d’allò que hem dit més amunt; per poder parlar en termes generals d’un fenomen tan complex, espiritual i polític, científic i artístic, religiós i pagà, filosòfic i filològic, com ho és el Renaixement europeu, cal posseir una cultura molt vasta i una capacitat de veure interrelacions i connexions que només estan a l’abast de persones amb un enorme bagatge; però allò important és posar-s’hi. Tot el llibre de De Brocà irradia la voluntat d’oferir al país una visió de conjunt d’un dels grans episodis de la història cultural, política, econòmica i religiosa d’Europa com no n’hi ha cap que s’hi assembli entre nosaltres.

L’obra (El Renaixement, alba de la modernitat, Santa Coloma de Queralt, 2012) passa a engrossir una col·lecció admirable, Obrador Edèndum, que es configura, ara com ara, com una de les millors i més sòlides aportacions d’una universitat a la bibliografia catalana.