Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESPURNES

Romero i l’àlber

"Necessitem els noms per no fer massa tombs inútils, per a arribar a la destinació, per a comunicar-nos, però la rapidesa amb què oblidem com s’han originat és esbalaïdora."

La Plaça de l'Arbre a València.
La Plaça de l'Arbre a València.

Fa uns quants dies el Jardí Botànic de la Universitat de València va inaugurar la restauració de la Caseta del Romero, on hi ha una bona col·lecció de cactus i plantes crasses. Durant l’acte, vaig preguntar per què duia aquell nom, i de primer em digueren que abans hi havia romers plantats al voltant, un romerar imponent. Em va sobtar una mica i vaig preguntar per què li deien del romero i no del romer. La meua observació lingüística va semblar plausible i aleshores es va produir entre els botànics presents una mena de brain storming per a intentar esbrinar-ne el perquè. Sembla que en aquella caseta, que al començament del segle xx es dedicava a la propagació d’espècies botàniques, hi treballava un jardiner que es deia de cognom Romero. Els jardiners hi anaven a esmorzar i, a força de fer-hi rogle (imaginem l’escena: Xe, anem a fer un mos a la caseta del Romero!), se li va quedar aquell nom. Anys més tard, quan aquell jardiner feia temps que havia deixat aquest món, hi van plantar al voltant romer, en homenatge del senyor Romero, o no, tant se val. Potser tan sols per a justificar aquell nom, que pervivia en la microtoponímia del jardí. L’amic Jesús Bernat explica en un article que tots els humans generem en el territori una microtoponímia local, que de vegades respon gairebé a un àmbit estrictament familiar: que si un ametler tort, que si una caseta blanca, que si un puntal gros… La Caseta del Romero ha sobreviscut així en l’imaginari del jardí: els uns pensaven que era pel romer que hi havia plantat; els altres, senzillament, mai no s’ho havien preguntat. Romero i prou. Necessitem els noms per no fer massa tombs inútils, per a arribar a la destinació, per a comunicar-nos, però la rapidesa amb què oblidem com s’han originat és esbalaïdora. Ja ningú no sap quina cara feia aquell jardiner, però el seu nom ha sobreviscut al pas del temps. I molts han confós el nom propi amb la planta. Fa uns quants anys vaig arribar a una conclusió semblant amb el nom de la plaça de l’Arbre, en el barri del Carme de València. Em va intrigar que duguera un nom tan anodí: què té de singular una plaça amb un arbre?, em vaig preguntar. Finalment, vaig esbrinar que no era la plaça de l’Arbre, sinó de l’Àlber, per un àlber monumental que hi creixia, inventariat al segle xviii. El pas del temps, que tot ho esborra, també va esborrar aquella paraula valenciana, i d’àlber es va passar a arbre. Ara en la plaça de l’Arbre —que molts diuen, ai!, la plaza del Árbol—, hi creix una olivera, sense saber-se per què.