Els patis del Vaticà

Cada matí, poc després de les vuit, jo arribava a la porta lateral, on els guàrdies suïssos em saludaven amb un “Buon giorno, professore”, i llavors entrava als patis interiors, passava pel cortile Borgia (els Borja són els únics que tenen un pati, una torre i uns apartaments amb nom propi als palaus apostòlics), i enfilava l’escala cap a la biblioteca. En aquells patis interiors hi ha portes de bronze i de fusta massissa que donen a institucions reservades, i hom constata que l’Església romana no és una multinacional com les altres: no és efímera, sinó permanent; no té residència en edificis lleugers de vidre i de plàstic, sinó en palaus robustos de pedra picada. Dins d’aquells patis, trobava cada dia mongetes de servei diligents i discretes, monsenyors amb carteres de cap de negociat, i cardenals que hi passejaven conversant, refregant-se suaument les mans davant del pit i amb el cap una mica inclinat de costat, a la manera de Giulio Andreotti. Allà dins les veus sempre són baixes, els gestos continguts, les mirades discretes, i tot plegat (patis, portes robustes, corredors i escales, monges, prelats, investigadors d’arxiu i biblioteca, l’aire subtil carregat de moltes més preguntes que respostes) forma el conjunt humà i urbà més extraordinari de la terra. Aquest petit regne independent de mig quilòmetre quadrat, aquest recinte històric que és un petit estat emmurallat, conté una combinació única d’esperit i de pedra, de religió, diplomàcia i política, de servei a les ànimes i de finances no sempre confessables, d’homes de Déu i d’ambicions de poder. Cal tenir tot això present quan la premsa publica notícies de dossiers vaticans perillosos, de filtracions massives, de lluites de cardenals i de partits, o del judici de Paolo Gabrieli, dit Paoletto, el majordom del papa, i d’altres fets més o menys escandalosos. I al fons de tot, la figura trista i distant del sobirà: Benet XVI, aïllat, impotent, sense esperança, incapaç d’aguantar ferm el timó en aquell petit món ple d’ambicions, de tractes ocults, i de visions oposades sobre l’Església present i futura. Més o menys com ha estat sempre, a l’interior dels murs del Vaticà. Del qual interior, siga dit de passada, els periodistes forasters a Roma no en solen tindre la mínima idea.