El musical en valencià encara és possible

Per què no es fan musicals, comèdies o melodrames en l’escena valenciana? La resposta sol ser que són cars, que cal apel·lar a un esforç de producció necessari; però no per la falta de públic o de ganes. Amb tot, Bambalina Practicable s’ha aventurat en plena crisi a contar la història del Quasimodo de Victor Hugo a través de la música que un creador de jazz ha fet amb els textos de Jaume Policarpo, autor de l’adaptació de la gran novel·la francesa. No és la macroproducció d’Els miserables ni ho pretén ser, però ompli amb ritme, solvència i gràcia l’escenari de la Sala Escalante de València, on estarà en el cartell durant dos mesos i mig.

Policarpo oferí tres propostes a Vicent Vila, director de l’Escalante. Una n’era un musical i va ser l’opció triada.

Com es pot fer? “Sabem que només el fet de dur a terme una producció amb huit actors ja és car, però ací comptem que la producció la paga la diputació”, reconeix Jaume Policarpo, director de Bambalina. “Si, en lloc de pagar-la una institució, haguera de fer-ho una empresa totalment privada, hi caldria molts diners; és la producció més cara que hi ha”. Cal afegir l’exigència que suposa per als intèrprets. “Has de buscar actors que canten i tens complicacions afegides”, continua el dramaturg valencià. “No és fàcil muntar un musical a escala artística, fer una bona història, fer les cançons, trobar un bon músic; és una fórmula que ho abraça tot i has d’anar amb compte, especialment pel que fa als aspectes tècnics, com ara el so o la llum”.

El que no dóna el pressupost és per al fet que el quartet musical actue en directe. “És una llàstima”, reconeix el pianista Albert Sanz. “Potser algun dia…”

Albert Sanz havia compost la banda sonora dels dos últims espectacles de Bambalina. Però preparar un musical és una altra cosa. “És la primera volta que ho faig i em fa la sensació que és el que més m’agrada”, confessa l’entusiasta pianista valencià. Un avantatge en aquest cas és que “els textos de Jaume Policarpo estan molt bé, és un bon lletrista, m’agrada la seua estètica i el que fa”. Mentre acaba d’introduir-hi la bateria (toca uns quants instruments), Sanz assegura que ha treballat amb total llibertat, però conscient que els temes han de ser lírics i no difícils de cantar. Hi ha abundants girs melòdics brasilers, de vegades sona clàssic i, fins i tot, coqueteja amb el pop. El tema més estrany és el de Frollo, el malvat de la història. I és que, encara que el músic ha treballat conscient que es tracta d’una obra per a xiquets i adolescents, no ha pogut evitar “tenir in mente la versió cinematogràfica del 1939, amb Charles Laughton en el paper de Quasimodo i Maureen O’Hara en el d’Esmeralda.

En aquesta producció Esmeralda és Yanka Saballs, actriu formada, precisament, en l’Escola Teatral Escalante. Abans, havia cantat puntualment. En el geperut valencià té una peça com a solista i dues de col·lectives.

Al final, són hores de faena, com il·lustra aquesta actriu valenciana amb antecedents búlgars: “He fet servir tots els exercicis de la carrera i he parlat molt amb Albert, repassant una vegada i una altra, sobretot a casa”. Yanka té una veu dolça i, com es diu tècnicament, bufada. Sanz li deia que, per a cantar la seua peça, pensara un poc en Imperio Argentina o Estrellita Castro. Uf!, així és la vida d’una actriu en un musical i Yanka ha escoltat la famosa intèrpret de La falsa moneda o El día que nací yo per acolorir la seua pròpia interpretació. Està encantada de cantar, valga la redundància, perquè ho considera un musical obert, “una bufada d’aire fresc, una obra deliciosa”.

La selecció d’actors tenia una premissa: que l’elenc fóra jove, explica Policarpo. I a partir d’ací, “gent que tinguera aptituds per a fer un musical; no tenen formació de cantants, la majoria, però canten bé i tenen oïda”. Darrere hi ha “una obra monumental”, subratlla, “i has de reduir-ne les 700 pàgines a seixanta”. La qual cosa no ha impedit que s’ho haja “passat molt bé” i que haja tractat de “mantenir un nivell de llenguatge respectuós amb l’obra i amb l’autor en què t’inspires”. De fet, el director de Bambalina ha intentat que l’expressió dramàtica siga tan important com la musical.

Els cercles es tanquen. La mare d’Albert Sanz, Mamen Garcia, va participar en Les mans negres, de la companyia Pavana Teatre (2004), un dels pocs precedents dins del musical valencià, amb partitura de Joan Cerveró. La Pavana va coproduir amb, precisament, el Centre Teatral Escalante un altre dels precedents del musical valencià, Escapa’t amb mi, monstre (1990), amb èxit tant en valencià com en castellà. Una de les actrius d’aquesta comèdia era Maria José Peris, la protagonista de The virgo de Visanteta, musical history (1992), en què també apareixia Mamen Garcia i que va ser el pioner dels musicals valencians, si exceptuem L’home de cotó en pèl, en realitat una opera rock dels setanta amb què sorprengué a tothom el grup de Pep Llopis. Tenint en compte que alguns dels èxits més destacats de la Pavana, de Teatre Micalet (Ballant ballant) i d’Albena (Besos, que continua en escena) han estat musicals, no és descabellat pensar que El geperut de Notre-Dame esdevinga un dels espectacles teatrals més populars de Bambalina. El temps ho dirà; de moment, fins Nadal en l’Escalante.