Interrogants històrics

Què hauria passat si Ramon Berenguer IV no hagués anat en socors del rei d’Aragó davant l’amenaça annexionista del rei de Castella, i no s’hagués casat amb Peronella, filla d’un monjo rei (!) i d’Agnès de Poitiers? ¿I si Jaume I no s’hagués vist obligat a cedir al rei Lluís, sant, els territoris transpirinencs conquerits, menys Montpeller, i a signar el tractat de Corbeil l’any 1258? ¿I si Roger de Flor s’hagués assegurat per uns quants segles el domini de Constantinoble i no s’hagués produït mai la devastadora “venjança catalana”? ¿I si Joan I no hagués tingut el rampell de participar en una cacera temerària, en la qual va morir, passant llavors la corona al seu germà Martí l’Humà? ¿I si el fill d’aquest, Martí el Jove, no s’hagués mort després de conquerir Sicília l’any 1409, cosa que va deixar Martí l’Humà sense descendència directa i extrem que va significar la fi de la dinastia catalana? ¿I si Jaume, comte d’Urgell, besnét d’Alfons el Benigne, hagués assolit, com era de rigor, la corona catalanoaragonesa? ¿I si Ferran d’Antequera s’hagués mort d’una epidèmia qualsevol abans que la corona passés a les seves mans, la qual cosa va significar l’entronització de la dinastia castellana al regne d’Aragó? ¿I si Benet XIII, papa cismàtic, hagués fet el favor de no ficar-se en aquesta brega, i hagués persistit en la seva defensa de la persona del fill natural de Martí el Jove, Frederic de Luna, com a hereu d’Aragó? ¿I si sant Vicenç Ferrer, un dels grans xerraires de la història del regne, no hagués acabat de reblar el clau en favor del pretendent castellà, essent, doncs, un dels principals responsables de la catàstrofe que va significar el compromís de Casp? ¿I si Alfons el Magnànim no hagués estat un insensat imperialista i, en comptes d’això, hagués seguit la política de Pere el Cerimoniós, a qui importaven més els interessos domèstics dels catalans que el domini de la Mediterrània? ¿I si aquest Alfons, per massa magnànim, no hagués donat el regne de Sicília al seu fill Ferran, un altre hereu de mare desconeguda? ¿I si ell mateix hagués acceptat el regne d’Hongria, que els magnats hongaresos li van oferir en safata de plata, de la mà de Joan Hunyadi? ¿I si Ferran, fill nascut del segon matrimoni de Joan II, no s’hagués casat amb Isabel de Castella? ¿I si Ferran el Catòlic, foragitat de Castella a la mort d’Isabel, casat de nou amb Germana de Foix, no hagués vist com el fruit d’aquest matrimoni moria de criatura, deixant la Corona d’Aragó altra vegada en mans dels castellans?¿I si Joana la Boja no hagués acabat de perdre el seny davant la cara bonica de l’austríac Felip el Bell, i s’hagués casat amb qualsevol comte català amb drets hereditaris?¿I si la família Borja, en comptes de dedicar-se a les intrigues dels Estats Vaticans, haguessin emprat el seu exèrcit per assegurar un hereu català o aragonès a la nostra corona? ¿I si el comte-duc d’Olivares no hagués convençut Felip IV que calia homogeneïtzar tots els territoris del doble regne segons el model, els costums i la llengua de Castella? ¿I si Pau Claris, en veure que al Baix Aragó es preparava un exèrcit contra Catalunya, hagués aconseguit proclamar una República catalana sense l’ajut de Lluís XIII, que a causa del seu suport en la contesa va ser proclamat comte de Barcelona, després essent-ho el seu fill Lluís XIV, inici de les aspiracions borbòniques a la doble corona de Castella i Aragó? ¿I si aquest rei, centralista i jacobí avant-la-lettre, no hagués abolit les institucions de la dita Catalunya Nord malgrat les garanties del Tractat dels Pirineus? ¿I si Carles II d’Àustria, amb demència senil, no hagués designat unilateralment Felip, duc d’Anjou i nét de Lluís XIV, successor seu dels territoris hispànics? ¿I si els aliats de Catalunya durant la Guerra de Successió —en especial, els anglesos—, no haguessin abandonat amb covardia l’aliança amb els austríacs, i aquests haguessin guanyat la guerra i haguessin posat Carles III d’Àustria, en comptes de l’infame francès, al front de les dues corones? ¿I si avui, al Parlament de Catalunya...? En fi... la història del nostre país ha viscut tants avatars imprevisibles i estrambòtics, que una quimera ja no vindrà d’aquí: alguna cosa en sortirà.