CRÍTIQUES / ART
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Els caps de tot allò

Amb La Taché, el galerista barceloní es reinventa com a nou tipus d’agent cultural

Aspecte de la nova galería de Carles Taché, La Taché.
Aspecte de la nova galería de Carles Taché, La Taché.SALVADOR FENOLL

La massiva audiència de l’art i la democratització del gust, sumades al gran poder avui de comissaris i conservadors de museu, han tingut grans conseqüències per a l’artista i el galerista. La més visible és que l’artista ha abandonat el seu refugi creatiu per ser palanca de l’engranatge de venda o part d’un sistema no gaire diferent al d’una multinacional. A més a més d’un àvid col·leccionista, l’artista és capaç de multiplicar el preu de la seva feina per sobre de la inflació; exposa amb amplitud global; ven directament les seves obres, que viatgen sense escales del taller a la sala de subhastes; sobresatura el mercat i convenç nous rics i directors de museus que l’art modern comença amb Warhol i acaba amb ell. I tot i que avui no hi ha garantia que aquestes estratègies de relacions públiques continuaran així, encara són molts els galeristes que no són ni Larry Gagosian ni Damien Hirst i que, aliens a la seva pròpia mediocritat, somien algun dia a ser com ells.

MIGUEL ÀNGEL CAMPANO
La Taché Gallery
Consell de Cent, 288, Barcelona
Fins al 31 de setembre

El gurú d’allò va ser el refinat Leo Castelli. “Expansió territorial, diversificació de la demanda, formació de capital simbòlic i control de l’oferta comparable al que porta a terme l’OPEP”. Aquest era el lema del galerista nord-americà en els anys de naixement del mercat artístic tal com el coneixem avui, segons la seva biògrafa Annie Cohen-Solal (Leo Castelli y su círculo, Turner). Des dels seixanta i fins a la seva mort, el 1999, Castelli va ser un fabricant de mites, el dealer més influent i imitat, capaç d’ofertar l’ànima de l’artista sobre la idea que cada peça seva era única. Va saber treure partit de la fúria adquisitiva en un moment en què l’hiperconsumisme es va apoderar d’una societat desencantada després del Vietnam i el Watergate. Castelli va abonar una religió de l’art en què una nova classe social volia les relíquies dels visionaris moderns. Les seves galeries a Manhattan van ser punt de confluència d’una generació de traficants d’àuries que administraven i feien créixer el capital simbòlic de peces al ritme de llistes d’espera fictícies. Avui, biennals i museus s’assemblen a una gran galeria; i les galeries emprenen noves estratègies que imiten tàctiques dels gestors de les catedrals de l’art a l’hora d’exercir un domini estable sobre els nínxols del mercat mundial.

Any 2012. Adaptar-se o morir. Un altre lema per a Carles Taché, que ha canviat d’identitat. El galerista barceloní ha ampliat el radi d’acció des del seu espai de sempre, al carrer Consell de Cent, on el visitant es troba en un indret ampli, dedica el temps a contemplar les obres, i en cas de voler-ne comprar una, passa a un àmbit privat, una zona interior d’arxius, oficines i sofàs, refugi del galerista, obert però resguardat, una interessant organització de funci-ons i àmbits diferents de poder.

Des de fa uns dies, la galeria Carles Taché és també La Taché. Al primer pis de l’edifici contigu, el nou espai és una galeria que sembla un museu de butxaca, amb una sala de reunions, cafeteria, pantalla per a cinema i vídeos, edicions i marxandatge. Les dues galeries es complementen; l’original, amb propostes més convencionals; la recent estrenada; imprevisible i calidoscòpica, espai d’allò estrany i familiar. Una mostra amb els darrers treballs en petit format del madrileny Miguel Ángel Campano inaugura la sala: objectes reciclats, maquetes, pintures com a espasmes. Treball gairebé pòstum, fruit de l’ensorrament del pintor en un món fràgil.

Amb La Taché, el galerista convida a participar en la seva nova aventura; es reinventa com un nou tipus d’agent cultural i mira el futur en un moment en què l’ordre artístic (galerístic i institucional) resulta anacrònic i sospitós. L’èxit dependrà d’una programació coherent i ambiciosa, de la seva capacitat per articular un lloc de trobades informals on es mouen idees i persones en intercanvi fecund. Una oportunitat per diferenciar-se dels caps de tot allò.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS