Angelita a l’Empordà

Algun dia no estaria malament resseguir la història de tots els oferiments d’obres d’art importants que s’han fet als museus i no han acabat entrant-hi, principalment per raons econòmiques, però també per inoperància administrativa, caos organitzatiu, desacords interns, lentitud i manca de reflexos, miopia, excés d’ambició, falta d’humilitat, abúlia o menyspreu. Si se’n fes una exposició, el resultat seria esglaiador.

Un món, el quadre més famós, i el de dimensions més grans, d’Ángeles Santos Torroella (Portbou, 1911), també coneguda de joveneta com Angelita, va estar penjat durant molts anys al Museu de l’Empordà; n’era l’orgull de propis i estranys imbuït en la tradició sur-realista de la zona. Estava allà però, de fet, era un préstec de l’autora, la família de la qual l’havia carretejat amunt i avall per tot Espanya des que va ser pintat a Valladolid el 1929. Ara farà uns vint anys, i després d’haver participat en diverses exposicions memorables, entre d’altres l’esplèndida AC Les Avantguardes a Catalunya, 1906-1939 celebrada a La Pedrera, l’obra es va oferir per vendre-la al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Però tal com era d’esperar, i com ha passat tantes vegades en aquests casos, les converses entre la propietat i la institució van quedar-se en un punt mort convertides, ben aviat, en fum d’estampa. Llavors, des de Madrid es va aprofitar l’ocasió i Un món va entrar amb tots els honors al Museu Reina Sofía, gràcies a les gestions oportunes de Maria Corral, llavors directora de la institució. Poc després, també entrava a la col·lecció permanent del museu madrileny l’altra obra mestra d’Ángeles Santos: Tertúlia, pintada a la mateixa època, procedent d’una col·lecció particular catalana i que en aquells moments tenia a la venda una galeria de Sant Cugat. Entre l’any 1992 i el 1994, que és quan succeïa aquesta doble trista història, el MNAC estava imbuït en el procés radical de lifting en mans de Gae Aulenti, i encara no havia pogut obrir les portes, com a tal, presidint Montjuïc de forma majestuosa. Era el moment de l’apoteosi del totxo públic de luxe que encara patim i culmina amb la capsa del DHUB.

La partença d’Un món de Figueres cap a Madrid va causar alguna petita polèmica local a l’Empordà, no pas a Barcelona ni a la resta del país que en va quedar indiferent, i Ángeles Santos va donar La terra, una altra tela coetània de petit format, com a mostra d’agraïment al museu que l’hi havia custodiat el quadre enorme. D’altra banda, havia donat a l’Ajuntament de Portbou, Nens al jardí pintat allà l’estiu de 1928. Haurien de passar vint anys perquè entressin dues obres d’Angelita al MNAC, i no pas per adquisició sinó per generosa donació d’un cunyat de l’autora.

Ángeles Santos viu de fa temps a Madrid, està en camí de fer els 101 anys, i és precisament el Museu de l’Empordà qui s’ha preocupat, en tot l’Estat Espanyol, de muntar-li una exposició d’homenatge, digna i coherent, amb l’handicap que Un món ja no pot sortir del Reina Sofía, atès l’estat delicat de la tela, i que tampoc n’ha sortit Tertúlia, els seus dos quadres icona. No obstant això, i gràcies a la tenacitat d’Anna Capella, directora del museu figuerenc, l’exposició és prou reeixida, amb una bona tria d’obres de l’època gloriosa, d’altra banda escasses de trobar perquè la pròpia Angelita n’havia destruït moltes i perquè es tracta d’una producció feta en poc més de dos anys, de la primavera de 1928 a l’estiu de 1930, entre Saucelle de la Ribera, Portbou i Valladolid, i una petita secció local que posa de manifest els vincles de l’autora amb el seu Empordà nadiu. En altres obres emblemàtiques es poden veure La tia Marieta, tela primerenca i cabdal, pintada a Portbou el 1928, que va obrir les portes de Valladolid a la jove pintora d’ulls blaus, el fascinant Autoretrat i la magnífica Noia dormint, també anomenada Pensativa, del mateix any, o el corprenent Nens i plantes del 1930, pintat poc abans que l’artista fos internada puntualment a una clínica psiquiàtrica de Madrid. L’exposició Ángeles Santos, pintura demostra a la perfecció que per fer una activitat, al marge dels diners que per desgràcia sempre, poc o molt, es necessiten, el més important és tenir-ne ganes i, sobretot, saber transmetre l’entusiasme.