Rubió i Tudurí, elefants i jardins

Tot contribuïa a proporcionar a l'ambient un caràcter inhumà, bestial: els arbres severs, l'altíssima herba trepitjada pels elefants, les basses on aquests animals anaven a abeurar-se, les ombrívoles roques del riu Mekrou. No he vist enlloc estampat com en aquell el segell de l'Animalitat tan enèrgicament: així, amb majúscula". La descripció del paratge africà podria ser perfectament d'un paisatgista o d'un caçador. O de tots dos. És el cas. Qui parla és Nicolau Rubió i Tudurí, dissenyador dels jardins del monestir de Pedralbes i del Turó Park. I, també, aficionat a provar la seva punteria amb antílops i elefants.

El passatge és extret de Viajes y Cacerías en el África Negra (Editorial Juventud, 1960), el llibre en el qual el menorquí va consignar les aventures d'un dels safaris que va fer. El primer va ser quan tenia 31 anys. Cinc anys abans, Rubió i Tudurí havia rebut el títol d'arquitecte per l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

També va ser el coautor dels jardins de la muntanya de Montjuïc, juntament amb el seu mestre Jean Claude Nicolas Forestier, un treball que va dur a terme entre el 1915 i el 1923. La seva carrera meteòrica el va portar a ser el director de Parcs de Barcelona i la Generalitat li va encarregar la redacció de la planificació regional. "Va ser la primera persona que va apostar per plantejar una relació entre Barcelona i la natura, el primer a explicar que les zones verdes tenen un paper a dins de la trama", assegura l'arquitecte Enric Batlle. A ell se li deu la introducció a Catalunya del jardí de paisatge, amb la plaça barcelonina de Francesc Macià.

El 1927, quan el parc d'atraccions del Turó Park va tancar les portes, l'Ajuntament va negociar amb la família propietària per urbanitzar una gran part de la zona, però mantenint-ne un jardí. La idea del desenvolupament va sorgir de l'arquitecte menorquí. La proposta ara sona òbvia, però en aquell moment va ser innovadora i posava Barcelona en les tendències paisatgístiques europees: la creació d'un parc central, d'ús veïnal. Rubió i Tudurí pensava que aquesta idea es podia estendre per la ciutat i així dotar-la "d'una constel·lació d'espais semblants".

La Guerra Civil el va obligar a exiliar-se a París. En va tornar el 1946. Trenta anys després de morir, a Barcelona, no deixa de ser peculiar que no se l'hagi homenatjat amb un carrer, en una ciutat on fins i tot els déus grecs tenen un passatge. A Sant Cugat i Sant Joan Despí sí que en té.

Rubió i Tudurí caçava per divertir-se però estimava profundament la natura. No va deixar mai d'intentar-la sotmetre, però, alhora, conseguir que la ciutat s'impregnès amb la seva bellesa. "Ja fa anys que he deixat de disparar contra els hipopòtams. Em continuen interessant com a animals vius, en els quals s'encarna, per dir-ho així, el prestigi del paisatge dels rius africans", escriví el 1922.