“L’entorn digital ha afavorit la mobilització”

Pocs barris de Barcelona han canviat la pell tant ràpidament com el de Fort Pienc, atrapat entre l’antiga Estació del Nord i el burgés passeig de Sant Joan. Ahir, territori de transportistes i veïnat indígena, i, avui, un dels indrets de la ciutat més exòtics. El cas és que, des de fa un quant temps, els xinesos l’han fet seu. Obrin dia sí i dia també karaokes, cibercafés, restaurants, perruqueries, supermercats proveïts de productes incomprensibles, s’ocupen dels bars de tota la vida i lloguen limusines blanques i enormes com si foren dracs voladors. Potser és un territori inhòspit per a citar-s’hi amb un botiguer de Sants dels de sempre o amb algú del Llobregat pobletà que encara subsisteix, però no per al periodista i professor Josep Lluís Micó (Font de la Figuera, 1974), especialista a perseguir amb l’entusiasme d’un caçador de lepidòpters les mutacions del món, especialment de les que han provocat les noves tecnologies ferotges. La seua passió per allò digital —confessa que té totes les ‘maquinetes-joguet’— li ve lluny.

Fa una pila d’anys a la Universitat d’Estiu de Donostia, després d’escoltar el periodista Luis Fernández Fernández, intuí que l’edició digital no lineal en televisió canviaria la vida dels periodistes. Fet i fet, aquest tema fou el de la seua tesi doctoral, dirigida per José Prósper a la Universitat Politècnica de València. El text el va escriure al tren i al bus, a cavall de Girona —on vivia i feia de periodista de tribunals—, Vic i Barcelona, ciutats on començava a exercir de docent universitari. Amb aquell bagatge, Micó tingué l’oportunitat de passejar per alguns dels principals congressos del món dedicats a la matèria i, alhora, de convertir-se en un col·laborador habitual de les publicacions científiques més prestigioses com a especialista en la digitalització de la premsa. De la seua tesi també va acabar eixint el primer manual de ciberperiodisme en català, Periodisme a la xarxa (Eumo). Un text rigorós, val a dir, molt oportú en un context de desorientació absoluta.

Ens citem en el soterrani —una mica inquietant— d’una cafeteria del Pienc atesa, és clar, per xinesos. Micó, ni mig enfonsat en la seua butaca, no pot amagar que és prim i alt com un sant Pau. Nerviós, bellugadís, mou els dits sobre el teclat del mòbil gairebé amb la precisió d’un pianista. Contesta no sé a qui o a què abans que puguem iniciar la conversa. Des d’enguany és director del Grau de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i el càrrec, naturalment, li ha complicat una mica més la vida. Avui mateix farà, entre altres ocupacions, d’amfitrió d’un grup d’estudiants estrangers i, així doncs, aviat se n’haurà d’anar a fer el rendez-vous.

Tot just acaba de publicar Cibèrtica. TIC i canvi de valors (Barcino). “És evident que les TIC han modificat els nostres valors. Per exemple: en el passat confiar en la col·laboració de cara a una campanya política podia semblar, fins i tot, naïf, un objectiu difícil d’assolir. L’entorn digital, però, ha afavorit la mobilització. El sistema s’ha adonat d’aquesta capacitat i l’ha xuclada”, assegura. Ara bé, també adverteix que el fet ha tingut una contrapartida no tant benèvola: “Certament, la gent no ha tingut mai tanta capacitat com ara per a participar en les xarxes socials, però participació i democràcia no són exactament la mateixa cosa. Hi ha molts que legitimen les seues actuacions malintencionadament basant-se en un còmput de clics amb el ratolí”. Amb tot, allò que més preocupa al periodista és el fet que, paradoxalment, la digitalització ha posat en perill la transparència i la veritat. “Com a periodista”, explica, “sovint publique informació en la Xarxa amb el meu nom i cognoms i, sobre aquesta informació, rep deu, vint o cent comentaris tots fets des de l’anonimat. És com si assistís a una tertúlia i fos l’únic convidat que no du el passamuntanyes posat. Hem cedit en aquest aspecte i la transparència està convertint-se en el contrari. La irrupció de milers d’encaputxats en un debat que es pretén transparent pot ser perillós”. “La gent vol tots els drets que tenim els periodistes, però cap ni un deure”, repunta.

D’acord amb l’expert Nicolàs Carr, constata també que les TIC ens han convertit en una societat més adolescent. No és una visió massa optimista. “La nostra societat”, diu, “s’ha tornat molt impacient, vol estímuls immediats, les TIC han posat a prova valors com la constància, l’esforç…”. D’alta banda, ha generat també una realitat virtual a què sovint donem massa importància: “Quan parlem de noves tecnologies TIC i de la influència que tenen sobre fets com els de la primavera àrab, potser caldria pensar en qüestions com ara per què la majoria de les ‘piulades’ sorgides de l’entorn d’unes revoltes determinades s’han fet en anglés i fora dels països afectats, o analitzar, posem per cas, quantes connexions a Internet hi ha al Iemen. Sobrevalorem massa la qüestió. El súmmum d’aquesta visió l’exemplifica la vinyeta gràfica d’un diari internacional ben important en què es pot veure un individu que s’enfronta a un carro de combat amb un mòbil a la mà…, és una bestiesa creure que aquest mòbil pot aturar la bala del canó”. Com Carr, confia en el fet que, finalment, serà l’educació la que ens resituarà.

Sobre el futur del periodisme, que actualment navega sobre la pastera de la migració digital, sense rumb, Micó no nega que també ell se sent desorientat, tot i que no li agrada caure en el dramatisme. “El paper està sent desplaçat, certament, però, ha estat un suport que durant segles ens ha servit i ens servirà, no crec que n’arribem a conéixer la desaparició, es tracta de no renunciar a res i d’adaptar-se”, afirma convençut.

Tampoc no pensa que l’anomenat periodisme ciutadà represente la fi de res. “Els mateixos capdavanters d’aquest periodisme tan crítics amb els mitjans tradicionals s’estan adonant que no n’hi ha prou de fer servir unes tecnologies, ni tan sols d’estar al lloc dels fets en el moment oportú, i que calen unes tècniques, unes dades de context, un ofici… I ara, doncs, parlen de muntar com una mena d’escoles, això és, de muntar… unes facultats?… Bé, ja estan inventades”, somriu. “Hi ha motius”, rebla, “per a un cert optimisme. Mai com ara en la història no hi havia hagut un consum tan enorme d’informació. Els periodistes, malgrat les xarxes socials, les TIC, continuarem sent necessaris”.

Micó escura el te, trau la mordassa al mòbil i escampa en direcció a la realitat real.