Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / MARGINALIA

Poesia i pensament

“L’últim llibre de Steiner toca la frontera imperceptible entre poesia i pensament”

George Steiner.
George Steiner.

No sembla cosa dubtosa que en George Steiner ha pesat sempre, des de l’inici de la seva carrera com a professor i assagista, la filiació jueva. Això pot ser quelcom accidental en molta gent d’aquesta raça o d’aquesta religió, però ho és rarament en un home de lletres, perquè la tradició exegètica i hermenèutica rabínica els agafa inevitablement, fins i tot apassionadament. No és casual que Steiner dediqués un dels seus millors llibres al mite del plurilingüisme, és a dir, al mite de Babel, com no ho és, tampoc, que les històries tràgiques de la literatura clàssica grega, com la llegenda d’Antígona, Sòfocles sencer, sempre li hagin interessat. Com ell mateix va dir en una ocasió, és jueu aquell que llegeix amb un llapis a la mà: serveix per fer anotacions als marges dels llibres, esmenes, correccions, afegitons i gloses, tot seguint la fabulosa tradició comentarista dels Llibres que exhibeix l’antiga i sòlida sapiència dels israelites.

Però hi ha alguna cosa més: també aquells que s’han format en aquesta escola d’esforçada i interminable interpretació han preferit sempre la literatura d’idees a la literatura d’aventures, encara que la Bíblia en vagi plena. En aquest sentit, Harold Bloom resulta una mica excepcional, perquè li interessen més els autors d’aventures —els novel·listes, en general— que la Bíblia o els clàssics, sempre carregats de sentits amagats, d’interpretacions laberíntiques, que els escriptors en què s’uneixen la bella forma i la perfecta idea. En aquesta línia, i ja amb un deix d’escriptura crepuscular, Steiner ens ofereix ara La poesia del pensament (traducció de Josefina Caball, Barcelona, Arcàdia, 2012), en què repassa la història de les literatures empeltades de pensament o la filosofia elaborada en forma bella. Com era d’esperar amb aquest programa, desfilen en aquest llibre des dels presocràtics i Plató —segurament el més gran dels grans escriptors filòsofs i poetes ensems— fins als grans autors amb densitat de pensament dels segles moderns i contemporanis, començant per Hölderlin o Mallarmé i acabant per Paul Celan. Al seu costat, però no pas com cap altra cara de la moneda —perquè la tesi del llibre és que en enormes autors costa de destriar el que és poètic del que és filosòfic— hi desfilen Aristòtil, Pascal, Spinoza, Nietzsche, Heidegger, Wittgenstein o Valéry.

L’empresa potser no és nova, però està carregada de la ja prou destil·lada, assaonada saviesa del gran Steiner: Stella Wittenberg va publicar l’any 2001 una esplèndida antologia sobre Filòsofs i literats en llengua alemanya; Antonio Banfi ens va oferir un magnífic estudi sobre Filosofia i Literatura (Tecnos, 1991) i la revista Europe va editar un monogràfic, l’any 2000, sobre Littérature et Philosophie, amb col·laboracions d’assagistes molt pròxims al nostre autor d’avui.

Potser cal remarcar que Steiner, havent acumulat una tan prodigiosa quantitat de sabers d’orde literari i filosòfic, comença a tenir tirada a escriure llibres que semblen una gran enciclopèdia de tots els sabers imaginables —en aquest hi surt fins i tot la teoria dels quanta—, passats per un garbell no precisament espès: el resultat, com és perceptible en els dos o tres últims llibres del savi, és una sovintejada enumeració caòtica de citacions, autors i llibres que fan difícil seguir l’argument o el propòsit fonamental del llibre. I hom pensa, més cada vegada, que Steiner ens hauria fet una mica més feliços, savis també, si hagués escrit en el crepuscle de la seva vida algun dels llibres que mai no va escriure —vegeu My Unwritten Books, Londres, 2008—, val a dir, un llibre sobre Cecco d’Ascoli i l’enveja que va experimentar per Dante, o un llibre sobre el sionisme, o un llibre sobre el millor currículum que es podria pensar, avui, per a l’estudi de la literatura a les universitats. Sigui com vulgui, el rabí Steiner il·lumina sempre perquè, com l’autor del Quoélet bíblic, detesta la vanitat i els sabers falsos, i admira la perfecció filològica de qualsevol cosa escrita, i, més encara, la lliçó que exsuda. Tira a la Sachphilologie, com Nietzsche, i —com a bon moralista— a la relació, negligida per molts estudiosos contemporanis, entre la lletra, el seu esperit i el seu valor per a la vida present i del futur.