Pal·liatius

Un periodista intel·ligent recordava fa anys que la caritat ha tingut mala premsa al segle XX. S’ha preferit la solidaritat, que és més igualitària. Al contrari que aquesta, la caritat és el pal·liatiu vergonyant d’una injustícia. Enganyosament satisfactòria per a qui l’atorga i humiliant per a qui la rep, la caritat no soluciona res; només encobreix els forats de l’oprobi. El problema, continuava el periodista, és que amb la solidaritat no hem anat gaire lluny, al segle XX (ni al XXI tampoc, ara com ara), i al capdavall els pobres s’han quedat pitjor que estaven, sense solucions solidàries i sense pedaços caritatius. El que ha canviat han sigut els termes que utilitzem, per a alimentar la nostra bona consciència, els que no som tan pobres: ara fan més bonic.

Sens dubte el comentari era una caricatura. És cert que l’Estat canalitza un flux d’ajuda institucional als necessitats i que hi ha una munió d’entitats cíviques que també procuren alleugerir les pitjors situacions, i, si ho fan per solidaritat o per caritat, importa poc als qui reben l’ajuda. Són pal·liatius i prou, però val més això que no res.

Comparada amb la immensitat de les angoixes que arriba a passar la gent, l’ajuda que el conjunt de la societat presta als necessitats sempre ha sigut, és i, pel que s’intueix, serà escassa (si no canvia tot molt). Encara ho és més en èpoques de crisi econòmica, perquè, amb l’augment de l’atur, creix el nombre de personal amb problemes, i alhora disminueix la quantitat que l’estat pot destinar a sócorrer-los. Sense anar més lluny, en els últims anys, la xifra de pobres s’ha disparat al País Valencià. També ho ha fet a Catalunya, i encara que sembla que el govern ha procurat, fins ara, que els més marginats no paguen els plats trencats de la crisi, la veritat és que moltes de les prestacions que abans rebien han minvat o s’han suprimit.

L’assumpte és greu i, tal com va, ho pot ser més encara. Per això s’han posat en marxa diverses iniciatives benintencionades. A Catalunya, la que ha fet més soroll i ha recaptat més diners ha sigut la Marató de TV3 contra la pobresa, que es va celebrar diumenge passat. Aquesta Marató era un acte en part excepcional, perquè no s’havia fet mai res així, i en part tradicional, perquè s’inscriu en una pràctica que la televisió catalana ja té molt rodada, i que dóna bons resultats. Cada any, per desembre, TV3 organitza un programa especial d’un dia sencer, a fi de recaptar fons per a investigar una malaltia. Al llarg del programa hi ha actuacions de tota classe i també entrevistes i debats que ajuden a entendre què passa amb aquesta malaltia, com viuen els qui la pateixen i per què fan falta i com es gastaran els diners que l’espectador pot aportar telefonant als números corresponents. Alhora, pertot Catalunya s’organitzen actes relacionats, que serveixen per a estendre i atiar la participació. L’invent funciona, la solidaritat (o la caritat) ciutadana s’estimula i s’arrepleguen molts milions útils.

La Marató de TV3 contra la pobresa és la que ha fet més soroll i ha recaptat més diners

La Marató per la pobresa s’ha muntat sobre aquest esquema. La data era diferent, i també el tema, perquè la pobresa no és exactament una malaltia, i els diners no es destinaran a la investigació, sinó a les entitats que la combaten, oferint ajuda als qui la necessiten, i que ja fa temps que es troben desbordades per l’agreujament de la situació. Gràcies al costum adquirit amb les altres maratons, la iniciativa estava molt ben preparada. Hi havia 600 actes programats, entre els quals alguns de tan vistosos com el partit de Barça contra Barça, amb Josep Guardiola i Tito Vilanova com a entrenadors enfrontats. Amb tot, la recaptació va tardar a enlairar-se, i al migdia tot just s’havia arribat al mig milió d’euros.

S’intueix que un dels motius de la reticència cívica és precisament que la pobresa i la malaltia no són el mateix. La primera és un problema exclusivament social, i la gent suposa que les institucions són les que se n’haurien de fer càrrec. És la seua responsabilitat, i els ciutadans entenen que no l’estan complint bé. Per això, tant el president Mas com el conseller Cleries van haver de subratllar que, en efecte, l’obligació del govern és la de fer tant com puga, però que, davant d’una situació excepcional, cal la implicació de tots. Potser aquest argument va pesar, o potser ho van fer les imatges i les paraules de les víctimes i dels qui els ajuden, que per moments s’acostaven a un crit desesperat d’auxili. A les 12 de la nit s’havien recaptat més de 4 milions.

Per descomptat, amb això no n’hi ha prou, ni de lluny. Però els qui s’encarreguen de donar menjar i llit als qui no en tenen van veure el seu futur immediat una mica menys negre. La caritat, ni tan sols la massiva, no és cap solució, però alguns la viuran com un respir. Més val així.