Núria Viladot: “El que costa més de vendre és la música contemporània”

Enmig d’una crisi que en desprèn una altra i una altra, i així successivament, alguns projectes continuen endavant amb una vitalitat extraordinària. És el cas de la discogràfica Columna Música, un segell exquisit dedicat a la música antiga, clàssica i, especialment, contemporània, encara que no exclogui endinsar-se en el jazz i altres tortuositats, que ara celebra 15 anys d’existència amb un catàleg de 300 discos.

 La directora des del primer moment, Núria Viladot, explica l’objectiu que es van plantejar: “La recuperació de patrimoni musical català i hispànic encara ple de sorpreses agradables i l’edició dels compositors dels segles XIX i XX insuficientment coneguts”.

La seva darrera gran aposta, el compositor Xavier Montsalvatge, de qui estan gravant la integral de l’obra, explica molt bé la identitat d’aquest segell i la coherència del projecte, no només musical, sinó també empresarial. “L’obra de Montsalvatge ens serveix per demostrar que la música del segle XX, la música contemporània, no està composta exclusivament per músics difícils, perquè Montsalvatge, al marge d’un breu període experimentalista, no és un músic difícil, mai no va abandonar la música tonal”. La vinculació de Columna Música amb Montsalvatge ha estat total, perquè a més de la integral, va elaborar un projecte amb la família del compositor que ha desembocat en un documental per a televisió, una exposició i un llibre que està fent la volta al món.

Però Columna Música no s’ha limitat a la música de l’últim segle; també ha produït molta música antiga o ha recuperat compositors del període clàssic com el sevillà Blasco de Nebra, un sorprenent contemporani de Domenico Scarlatti i del Padre Soler, mort jove però amb una obra de la qual han sobreviscut unes extraordinàries sonates per a pianoforte, la integral de les quals ha gravat Columna Música en tres CD.

“El 90% del nostre catàleg és recuperació patrimonial”, explica Viladot, “considerant que també ho és el que hem editat del segle XX, perquè hi ha casos com el de Felip Pedrell, un dels músics més importants de la primera meitat del segle XX de qui, encara que sembli impossible, no hi havia ni un sol disc editat. Els seus primers discos els hem fet nosaltres. Està tot per fer. El cert és que aquests 15 anys que porto vinculada a la música han estat una font inesgotable d’aprenentatge, d’enriquiment personal, de conèixer coses apassionants, però també d’una perplexitat constant d’anar descobrint tot el que hi havia per fer”.

El cas és que fins i tot molt recentment, per als aficionats a la música els catàlegs de les discogràfiques semblaven afer-rats a un cànon establert i inamovible, pel que fa al repertori. Ha estat la feina de segells com Columna Música que ha canviat el panorama oferint a l’aficionat descobriments que havien quedat en la foscor més absoluta.

“Acabem de fer un disc amb peces inèdites de Robert Gerhard i un altre amb sonates fins ara desconegudes de Mompou. Vam fer un quintet inèdit d’Enrique Granados, preciós, o la integral de cant d’Albéniz, que és la primera que hi ha al món. Perquè no pot ser que Albéniz, Granados o fins i tot Casals, continuïn tenint obra que sigui impossible de trobar”, afirma Viladot.

La informació sobre aquestes joies ocultes els arriba en bona part per la seva pròpia curiositat intel·lectual i el seu sentit de l’excel·lència. “Havíem fet gairebé tota l’obra de Montsalvatge i aleshores vam descobrir que les seves òperes eren inèdites. Em vaig posar en contacte amb el Liceu i es van mostrar receptius. Van accedir a deixar-nos l’orquestra de franc per gravar durant una setmana. Era, evidentment, un caramel enverinat perquè nosaltres havíem de costejar els caixets de director, intèrprets, tècnics i l’edició. I eren molts diners. Vaig buscar finançament i no en vaig trobar, però vam decidir tirar-nos a la piscina. Vam trobar patrocini després que es morís Montsalvatge, però ho vam fer perquè era una aposta discogràfica: si estem fent la integral hem de ser conseqüents. Em pensava que ho recuperaríem econòmicament, però encara no n’hem recuperat la inversió. Costa molt. Potser ara que Montsalvatge ja sona més ho aconseguirem, perquè una de les coses bones que té fer discos és que reactives la programació de concerts”. “Nosaltres funcionem perquè ja hem arribat a tenir un catàleg prou ampli com perquè generi un volum de negoci, però al principi era un pou sense fons”, afegeix.

El que no sembla afectar aquest sector és el problema d’Internet i les descàrregues il·legals; al consumidor de música clàssica encara li agrada tenir l’objecte a les mans, el disc. “De fet, el mercat és tan petit que per una dotzena de persones que se’l baixen il·legalment no ens afecta”, reconeix Viladot.

El que costa més de vendre, diu, és la música contemporània. “I més, si encara són vius. Montsalvatge comença a anar bé, però si parlem de Ginjoan, Casablancas, Benguerel, Cervelló, Rodríguez Picó, Alfredo Aracil, Sánchez Verdu, Ricardo Llorca, etc., es venen tan poc que abans de posar-nos-hi hem de garantir com a mínim una certa compra de discos per alguna banda, alguna subvenció, que hi hagi implicació dels intèrprets o del mateix compositor, han de coincidir moltes circumstàncies, però aquest és precisament el nostre repte: fer-ho possible”. El que es ven més és la música antiga i també la clàssica. “Acabem de fer Bocherini, i es ven millor, però de fet és el conjunt del catàleg el que ens permet generar una base de negoci i ampliar la distribució”.