Universitaris de segona

Des que vaig entrar a formar part del cos docent de la UVEG com a professor associat no només vaig fer realitat la meua aspiració per fer classe en la degana de les universitats valencianes, sinó fonamentalment satisfer la meua vocació per entregar-me a allò que més m'agrada juntament amb la docència: investigar. Aquestes dues fites que s'encreuellen indissolublement en la meua personalitat solament poden fer-se realitat si desenrotlle la meua labor en aquesta institució, només poden créixer a recer dels estudis superiors, de les facultats que els emparen i dels departaments que els potencien.

Dic açò perquè em consta fefaentment que el meu cas no és, ni de lluny, l'únic en aquesta institució centenària, ja que al voltant d'un miler de companyes i companys es troben també en una situació sinó idèntica diguem-ne que similar. Professionals, sovint de reconegut prestigi, que han fet un buit en les seues agendes professionals (i economies) i exerceixen amb dignitat eixa doble vessant que distingeix els universitaris: impartir docència i investigar. Un fet incontestable que ha produït al llarg dels anys –en no pocs casos dècades- uns resultats veritablement òptims per a les universitats públiques valencianes, en particular a la que orgullosament pertany.

Deixant de banda la precarietat laboral (i salarial) que afecta sobre manera, si es vol endèmicament, un col·lectiu que ve a conformar un quart del planter total docent i investigador de la UVEG, el problema que es ve plantejant des de fa uns mesos, agreujat des del decret Wert, és la franca possibilitat –la dura realitat- que gran part del mateix desaparega dels departaments a què estem inscrits, de les memòries d'investigació i, perquè amagar-ho, de les aules en què fins ara hem realitzat un treball exemplar en el marc d'una inestabilitat i precarietat desconegudes per a molts.

Si abans del decret de referència el rectorat anuncià la no renovació de 375 professors de cara al pròxim curs, noticia de què es féu resó la premsa, però també la web de la institució (encara que fou matisada per l'equip rectoral atés el malestar que ocasionà), ara, amb les draconianes i injustes mesures aprovades des del govern central pel que fa a la universitat pública, la xifra es queda menuda a tenor de l'increment de crèdits que gran part del professorat titular, sobretot qui no puga acreditar un sexenni d'investigació viu, patirà en pell pròpia i, deixem-ho clar, també repercutirà en la qualitat de la seua docència (i recerca) en un futur immediat.

Si aproximadament la meitat del cos docent i investigador de la UVEG és personal contractat (és a dir, no funcionari), queda clar que els primers afectats som sense cap mena de dubte el professorat associat que, de forma parcial majorment, prestem els nostres serveis de forma abnegada. Situació especialment sagnant quan el cost de la nostra activitat suposa poc més del 1% del pressupost de la institució i que, progressivament, anirà afectant –si finalment es du a terme la desfeta- als becaris d'investigació, als professors ajudants i ajudants doctors i als professors contractats doctors per aquest ordre.

Tornant, però, al meu cas particular (semblant al de molts altres associats), que la mesura d'acomiadament massiu es duga a terme suposa, a més d'una gran frustració personal -ja que no es tenen en compte ni els serveis prestats, ni la qualitat de la docència impartida, ni la participació en les memòries d'investigació, ni l'inici de la carrera docent (molts de nosaltres estem acreditats per a continuar-la)-, el descrèdit d'una institució progressista que ha de vetlar per la igualtat d'oportunitats per a tots els membres de la seua comunitat educativa i, a més a més, donar exemple.

Sense anar més lluny, jo vaig ser un dels primers de la meua família de llauradors en accedir als estudis superiors, i tinc molt present que sense l'esforç dels meus pares treballadors mai no haguera arribat on ho he fet. D'ells i d'una universitat més accessible a tothom i democràtica. Sempre recorde d'on vinc i la meua satisfacció més gran és haver arribat on algun dels meus avantpassats mai no ho haguera ni tan sols somiat, perquè era analfabet molt a pesar seu, fills d'un temps feliçment superat i d'una injustícia que mai més pot tornar a les nostres vides.

Segurament, el meu exemple és extrapolable a molts altres col·legues de patiments i alegries, companyes i companys que creiem en un model universitari obert i competitiu, públic en essència, accessible i de qualitat. En aquest context, si prenen finalment cos les expectatives del rectorat, aventades pel Ministeri d'Educació, els danys –directes i col·laterals- poden ser irreparables en desfer-se d'un col·lectiu, el del professorat associat, que ve demostrant des de fa molts anys, dècades com deia adés (quan, per cert, no hi havia cap crisi), una professionalitat modèlica i una flexibilitat sobradament demostrada. Per tot això, no ens resignem a ser considerats universitaris de segona i aspirem no només a continuar exercint en el que millor sabem fer, sinó a millorar les nostres condicions laborals, obertament tercermundistes.

Albert Ferrer Orts es profesor asociado de la Universitat de València