Interioritats

Teòricament, la darrera novel·la d’Imma Monsó (Lleida, 1959), La dona veloç (premi Ramon Llull, 2012) explora els efectes de la pressa sobre la condició vital de les persones. A la família protagonista uns són els Lents i els altres els Ràpids, d’on se sobreentén que els Ràpids malmeten, sovint sense voler, la identitat i la supervivència mateixa dels Lents (i entre ells la primera víctima del llibre, la mare). D’acord. Jo trobo, però, que la novel·la millora si no ens capfiquem massa a l’hora de llegir una recepta ètica contra el mal del temps —les presses, anar de bòlit, el càlcul i la previsió com a sistema d’optimitzar el temps disponible—, sinó com un assaig d’anàlisi emocional i psicològica de les raons de la infelicitat, la precipitació dels judicis, la dificultat d’encertar-la sense rumiar-s’hi molt i la certesa que fins i tot pensant-s’hi molt no hi ha cap garantia d’encertar res.

Però té missatge, la novel·la, i el missatge és esperançat i una mica decebedor, malgrat que no va pel boc gros ni infla a consciència la moralina. Certament aquesta dimensió moralitzant, sovint massa expressa o explícita, pot amoïnar el lector, a mi segur, que no demana de les novel·les la solució d’un problema sinó l’entrada intel·ligent a la seva complexitat.

I aquí n’hi ha també, de complexitat. Allò que millor ens consola és l’habilitat de Monsó en el desplegament morós i regulat, detallista i sovint perspicaç, de les motivacions de les conductes, dels bloquejos sentimentals i dels autoenganys que fabriquem per tal d’anar traient el cap (tant si som dels ràpids com dels lents). Jo sóc descaradament dels de les presses, i l’anàlisi del perfil de personalitat hi toca prou. Però l’atractiu del llibre rau més en la posada en escena d’una família més normal del que sembla, amb un passat de mentides més o menys grosses i de mentides que no ho eren.

Potser on falla més la versemblança d’aquest plantejament és allà on s’ha de posar el tel novel·lesc de la història: el pare no era qui pensava la protagonista que era i el seu pare biològic no era exactament qui ella pensava que era. El joc de des-enganys i el descobriment de la complexitat no arriba mai a fer-se avorrit però potser tampoc frapant, ni hi ha aquell punt d’excitació imprevista o addicional que assenyalen les millors obres.

La dona veloç és una bona novel·la sense exigir-se a ella mateixa un desplegament de mèrits extraordinaris, però el lector de Monsó ha de conèixer prou bé la mena de virtuts usuals de la seva narrativa: no exactament la incisió esborronadora o la intensitat sinó més aviat l’amable, sovint irònic, desvetllament d’interiors humans humits i tendres, però no tous ni purament banals.

De fet, m’ha semblat sovint escoltar la ressonància d’algunes de les novel·les últimes de Carmen Martín Gaite en els moments d’entotsolament de la protagonista. Molts seguirem creient que el seu millor llibre és encara el que va dedicar al seu marit, Un home de paraula (2006), en una història tocada d’una sequedat i una mena d’estranyíssima asèpsia colpidora, mentre que aquí el lector frueix bàsicament d’una història de família amb alguns protagonistes aparentment estrambòtics que, al cap i a la fi, ni ho són tant ni pretenien tampoc de ser-ho. Així i tot, els equívocs i l’anàlisi de la neurosi de l’Agnes, la Nes protagonista, depara moments ben divertits: els candidats a pirats per aquesta raó, els prisillas com jo mateix, tenim motius suficients per passar una bona estona amb un bon feix de pàgines de la novel·la.