Musa poc heroica

Ara que commemorem el centenari del naixement de Xavier Montsalvatge, amb prou feines s’esmenta una faceta decisiva de la seva personalitat. Montsalvatge fou un dels puntals de la revista Destino, com a compaginador i crític musical i també com a director —tot i que només nominalment, en substitució forçosa de Néstor Luján, condemnat pel Tribunal d’Ordre Públic franquista.

 Montsalvatge compaginava Destino a la manera clàssica, amb l’ajuda d’un cordill. S’hi esmerçava amb pulcritud i amb un disseny modern i utilitari, d’un sentit artístic afinat. Com en la seva obra musical i en la seva producció bibliogràfica, l’empremta personal de Montsalvatge es feia palesa en la compaginació de Destino pel rigor, la distinció, l’elegància i la modernitat. Aquest treball al setmanari va ser molt més que una forma d’arrodonir els seus ingressos com a compositor, pedagog i crític musical, tasca que exercí ja abans de la guerra civil al diari El Matí, i a la qual es dedicà després a Destino i a La Vanguardia.

Montsalvatge va ser un puntal d’aquella redacció de Destino, que fou un petit oasi liberal i il·lustrat en una Barcelona grisa i trista, sotmesa a la misèria cultural i moral del franquisme. Amb Josep Vergés, Joan Teixidor i Néstor Luján, i amb les aparici-ons més o menys puntuals de nombrosos col·laboradors de la revista, Montsalvatge prenia el pols a l’actualitat en unes tertúlies presidides pel liberalisme i l’intercanvi d’informacions i opinions sobre la vida política i cultural nacional i internacional.

Nascut fa cent anys a Girona en una família de banquers que controlava els bancs d’Olot, Girona i Figueres —i que deixà de fer-ho arran de la mort del pare de Montsalvatge—, aquest es va impregnar de l’atmosfera familiar, il·lustrada, culta i filantròpica, que va configurar la seva personalitat humana i artística. Forjat musicalment sota els mestratges de Toldrà, Morera i Pahissa, i molt influït per les avantguardes de Stravinsky, Schönberg, Honegger i Gerhard, va optar per la modernitat i el progressisme. Va fer-ho des de la consciència que forma i fons són indestriables en una obra d’art. Per això va refusar l’encàrrec que el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, li va fer de compondre una obra de lloança dels franquistes “25 años de paz”. Ho va fer amb una excusa irònica: “la meva musa no és procliu al gènere heroic”. Ja en democràcia, signà manifestos d’artistes i intel·lectuals catalans demanant el vot a opcions progressistes.