Redacció de primavera

Aquest mes de març pas-sat, després de dues xerrades en un cicle de conferències, se m’acosta una dona. Em fa algun comentari i em pregunta si conec els assistents. Per allò del país petit, han vingut alguns amics que també ho són de la seva filla, l’Arantxa, una mica més jove que jo. Es veu que a l’Arantxa li agradava molt llegir però que des que es va casar, ella i el seu marit que no fan res més que pensar a guanyar diners. “Quartos, quartos, quartos. Lo meu jove i la meua filla no parlen de res més”, em diu.

La confessió em descol·loca i ric una mica per dins. Penso que és la sogra qui parla, que si la seva filla s’hagués casat amb mi potser es queixaria de la meva economia desastrosa al que ara és el seu jove. A més, l’home d’ordre que porto dins diu que també està bé que en aquest país hi hagi un percentatge d’avars estructural i ordenat. Rusiñol és un clàssic!

Però la queixa és sincera, i és sincera perquè és profunda. El seu jove i la seva filla tenen una posició còmoda, i tampoc no els demana que llegeixin Wittgenstein, però té por que s’acabin embrutint, que siguin un parell de soques. Hi ha un punt de vergo-nya: “Bé hi ha cinema i teatre, i llibres i xerrades. Ella tocava el piano! No: quartos, quartos, quartos”.

No sé què dir-li, quan acabo una xerrada estic fora de joc, però encara li veig la cara de pena i mentre ho escric em torna a venir el calfred. No puc evitar pensar que quan haguem acabat de tancar i enfonsar tantes coses haurem de menester molta dutxa, haurem de fer molta feina en aquest país perquè la ronya no se’ns mengi.

I després diuen que abril és el més cruel dels mesos.