Francesc Serés: “El meu projecte és explicar el país”

Francesc Serés (Saidí, 1972) es fixa, mentre parla pausadament, en les manolitas que duu calçades la turista i, alhora, en què el periodista ho apunta; també comenta que la caçadora que porta ell “té 42 anys: la mare li va regalar al pare”, que no fa ni dues dècades “estava collint préssecs” i poc després, plantejarà: “Em fa molt de mal el que es diu de Catalunya des de la Meseta, però m’estimo la seva cultura”. Les quatre pinzellades de la conversa diuen molt del que és avui una de les veus més potents de la narrativa catalana, que amb els 37 relats sobre el món de la parella de Mossegar la poma (Quaderns Crema) segueix el seu particular projecte de retratar la societat catalana dels darrers 30 anys. Però mitjançant la literatura. Pura i dura.

 Pregunta. Un 20% dels contes reflecteixen infidelitats en les parelles. És el gran mal i la gran contradicció de l’invent?

Resposta. La parella és un instrument imperfecte i la infidelitat, el que millor ho demostra. D’altra banda, la literatura surt de les imperfeccions i, en canvi, vivim en un món totalment idealitzat on la quotidianitat ens fa tanta por... Però el pitjor que li pot passar a una parella és l’avorriment: acostumem a declinar només una determinada manera de fer i de viure; jo, per exemple, i a un altre nivell, estic a favor que s’instal·li a Catalunya l’Eurovegas: perquè passin coses; si no hi ha canvis, no passa mai res.

P. Dels seus contes s’infereix que gairebé l’amor no existeix o és egoista, el pur desig de ser estimat, no d’estimar.

R. El que domina en els relats és el trencament de la quotidianitat; costa trobar parelles que no hagin passat per dificultats d’aquesta mena; d’altra banda, és molt difícil explicar històries d’amor. Li’n ve al cap ara alguna de bona? El doctor Zhivago, Anna Karenina i quatre més. El meu model van ser les 100 primeres planes de Llum d’agost, de Faulkner: aquell home que recull amb el seu carretó la dona embarassada de peus destrossats que surt a buscar el seu amor, i l’home, per pietat, l’arreplega sabent que tindrà un conflicte amb la seva dona... Aquí, en aquestes tensi-ons, hi ha la història i l’amor, que no deixa de ser el desig de no sentir-se sol. Per definir-lo, una vegada em van dir: ‘Si només poguessis salvar una persona, qui salvaries? Algú et salvaria a tu? A mi, ningú’. El pitjor és està sol; una persona sola és un perill, fins i tot socialment. Si tens parella, estàs catalogat, controlat.

“La parella és un

P. Mossegar la poma, com ja es veia als contes de La força de la gravetat [2006, premi Nacional de Literatura i premi Serra D’Or], torna a ser un recital de petits detalls que donen gran versemblança a les històries.

R. És que són cabdals: amb ells li dius al lector: ‘Jo sóc un dels teus’, encara que no ho siguis; jo no puc dialogar amb ell sense els detalls, la literatura ha de parlar de coses úniques. Si parlo d’aquesta cafeteria no té sentit que descrigui els molinets de cafè ni les parets de falsa totxana vermella, arreu iguals, i sí d’aquesta noia amb aquestes sabates, segurament en la seva primera visita a Barcelona, que vol primavera malgrat que avui plou; és això el que singularitza el cafè i el que dóna sentit a la vida... La novetat, que passin coses!

P. Per això cada obra seva és tan diferent de l’altra?

“L’autor que més

R. Segurament; estic obsessionat per no repetir-me; en ciències, no pots tornar a formular la teoria darwiniana; no sé per què, en literatura sí. Es podrà dir moltes coses de la meva obra però jo no estic intentant enganyar.

P. Fa la sensació que amb la seva literatura va com escanejant la societat catalana.

“Una part de la cultura

R. El que m’afecta i el que estimo són la gent d’aquí i d’ara; vull dialogar amb la realitat, descriure la quotidianitat. L’autor que més m’ha influït és un d’etnogràfic: Claude Lévi-Strauss; com ell, cap altre; i, a partir d’aquí, la literatura; potser faig metàfores del comportament. Vaig ser alumne de Manuel Delgado, de l’assignatura La construcció etnogràfica, i ens preguntàvem: la distinció entre literatura i etnografia, on és? Es talla amb fulla d’afaitar.

P. D’aquí el seu joc constant entre ficció i crònica?

R. Sí, és la suma; no es pot menysprear cap gènere, jo no sé mai quina eina em solucionarà un relat; tampoc ho sabria fer d’una altra manera.

P. Té tota la seva obra tan planificada com sembla?

R. Una mica, sí que ho tinc pensat. El meu projecte? Narrar l’aquí i l’ara: veure quines formes de vida poden ser relat i que, alhora, ens expliquin. La matèria primera [2007], La força de la gravetat i algun projecte fallit és això: tot surt d’aquí i això és el que m’alimenta.

P. Projecte fallit?

R. Sí, des de fa ja cinc anys que m’hi barallo: un assaig dels darrers 30 anys; no podem parlar de Catalunya sense l’allau migratori i això és el que voldria analitzar mirant des de Saidí fins a Lleida; el problema és que hi tinc poca distància: això em mata. Però també aquí hi ha el repte.

P. Girona, Reus, Mollerussa, Cardedeu... A què respon sempre l’amplitud geogràfica i que sigui tan reconeixedor en la seva obra?

R. Que per mi té la mateixa entitat Pont de Suert que la plaça Catalunya de Barcelona. Allà també hi ha històries que queden desateses i, en canvi, avui hi ha una xarxa de ciutats mitjanes a Catalunya que són creadores de realitats i que no s’escolten. I Catalunya en té necessitat per fer contrapès a Barcelona. I, alhora, Barcelona té un deure de responsabilitat envers la resta de territori.

P. Quin deute no li ha pagat Barcelona?

R. És que sembla que per escriure de Catalunya has d’escriure de Barcelona. Barcelona potser és la marca de Catalunya però una marca no explica un país, una marca són icones, i jo necessito símbols pel relat. Crec que una part de la cultura de Barcelona ha jugat fins i tot en contra del país des d’un punt de vista intel·lectual; una part del país s’avergonyia de l’altre. I això no ho puc entendre. També és veritat que és un gran actiu. Potser li dec un llibre a Barcelona...