Pobres humanitats!

Als últims anys han aparegut, a Europa i als Estats Units, diverses publicacions que incideixen totes en una mateixa qüestió: l’ensenyament superior i, més concretament, les humanitats, van al desastre. Un català descendent de grecs i de llatins, Georgios Lupetus, va oferir fa cosa d’un any un llibre en aquest sentit: Adéu a la universitat; L’eclipsi de les humanitats. Martha Nussbaum, professora de renom del continent americà, va publicar un llibre esplèndid, fruit de la seva experiència docent: Sense ànim de lucre (Arcàdia, 2011). El director de la prestigiosa editorial de la Universitat de Harvard, Lindsay Waters, va publicar, el 2004, Enemies of Promise; Publishing, Perishing and the Eclipse of Scholarship, en què clamava contra el caràcter estèril de la major part dels catàlegs de les editorials universitàries del món sencer. Ara ens arriba, per atzar, un llibre semblant, d’Anthony T. Kronman, que s’anomena Education’s End; Why Our Colleges and Universities Have Given Up on the Meaning of Life. New Haven-Londres, Yale University Press, 2007. Com diu una de les frases estampades a la contracoberta: “Aquest llibre eleva una súplica apassionada perquè revisqui la tradició perduda de les humanitats de preparar la gent jove a adreçar-se la pregunta més important que hi ha a la vida: per a què vivim?”.

 Com que el ressenyista fa servir el verb “reviure”, hem d’entendre que ell dóna per morta la tradició humanística que reivindica. Com ell, pensa això molta gent: de la universitat de Yale a la de Barcelona: la ciència (l’econòmica, en primer lloc, sense que sigui una ciència exacta, com s’ha vist) i la tècnica (aquesta és malauradament exactíssima) ocupen un lloc central en els plans universitaris de tot l’orbe occidental, i les humanitats, cada dia amb menys alumnes arreu, han quedat relegades a un paper residual: ni tan sols testimonial, perquè si el testimoni que ofereixen fos transitiu, a més de vehement, més aviat hi hauria defeccions a les facultats de ciències i de tècnica i les vocacions eclesiàstiques augmentarien. Aquest és el fet: la “gran conversació” de què parla Kronman al seu llibre —que, en part, coincideix amb el ciceronià sermo convivialis— és una cosa que ha deixat de bategar en els centres universitaris en general, i fins i tot en els centres de lletres.

Kronman no és ni elegíac ni melancòlic —com sembla que ho era l’autor català esmentat amunt, difunt—, i, armat amb un punt d’optimisme que li deu venir de la tradició universitària protestant —que mai no ha deixat de tenir un peu en aquella fe en el progrés material que Luter i Calví van ensenyar— apunta un problema que és més que candent des de l’aparició del llibre d’Allan Bloom, The Close of the American Mind, de 1987. Però l’autor no s’està d’afirmar, davant la prevalença de la ciència, que aquesta “és avui la més gran autoritat a les nostres vides —més gran que cap ideal polític o religiós, que cap tradició cultural, que cap sistema legal”, i, amb un realisme que aclapara, encara diu que “a la jerarquia de l’autoritat i del prestigi acadèmics, les humanitats estan a sota de tot”. Ara bé, l’autor tampoc no s’està d’afirmar que “per a nosaltres, la responsabilitat comença sempre en un arrelament en el passat... El nou discurs que proclama que el multiculturalisme [també es fica amb els estudis de gènere i de raça, com tots els seus predecessors crítics de la qüestió] destrueix aquesta experiència d’arrelament. Per molt persuasiva que sigui la crida a una noció àmplia i ecumènica de la responsabilitat, actua, de fet, com a enemiga de l’esperit de responsabilitat que només pot alimentar el viatge a les nostres arrels”.

Quedem, doncs, desarrelats per a un temps indeterminat, perdent el temps en discursos absurds —“el carter i la cartera”; “la poeta i el poet”; el “pilot i la pilota”— mentre les nostres vides, diu l’autor, menyspreen fins i tot la pregunta essencial: “què dóna sentit a una vida?”.