La batalla de l’art

En una planta baixa del carrer de Dénia, en ple barri de Russafa, té l’estudi el pintor Javier Chapa. En el timbre de la finca l’únic botó amb identitat és el seu: marcat amb una pinzellada blava, sense res més. El premem i de seguida ens obri, divertit de la nostra agudesa visual: com si es tractara d’un acudit de Forges, “esbrina en menys de cinc segons en quin d’aquests pisos viu un artista”... És un inici de conversa com qualsevol altre, al qual Javier —o Chapa a seques, com ell mateix s’autodenomina— entra de gust. Té un caràcter afable, vessa senzillesa i espontaneïtat, i això es veu de seguida: “Aquesta planta baixa abans era una fàbrica de persianes. Quan la vaig veure per primera vegada, feia por: el pati interior era la selva i la sala feia pena, plena d’humitats i de runa. Però la meua dona, que té molt d’ull, digué que endavant. Sincerament, jo mai no m’hauria imaginat que poguera quedar així...”. I, en efecte, el resultat és fantàstic: un ambient recollit, càlid, amb el sostre amb les voltes vistes i els cabirons a l’aire. En el pati creix un cirerer, aquests dies despoblat de fulles, mostrant la seua geometria fractal, i per allí entra una llum blanca, intensa, que il·lumina la part de l’estudi on Javier té el cavallet. “Entens que no el vulga abandonar mai? Que se’m faça tan dur anar a la facultat i no estar ací pintant sense parar”. Ho entenc perfectament: el silenci és absolut, tot irradia pau.

Javier Chapa és professor a la Facultat de Belles Arts, i ara està enllestint la tesi doctoral, la qual cosa ha significat haver d’ abandonar la pintura durant un temps i dedicar-se plenament a la investigació. I això se li fa una muntanya: "No hi he tingut cap altre remei, amb els nous estudis de grau necessite traure el doctorat”. Li pregunte sobre quin tema dirigeix la investigació i m’explica que sobre les resines que s’empren per a fer les pintures acríliques. “Hi ha una part històrica, amb els primers pintors que van emprar aquesta classe de pintura, com Barnett Newman o Kenneth Noland... Però també una altra part centrada en l’experimentació, que és on jo he posat tot el que sé de pintar”. Sembla que aquesta part és la que li salva la traumàtica experiència doctoral. “Em dirigeix la tesi David Pérez, que és una persona excel·lent, molt pacient, que em posa comes i accents!”. Riu, i amb una certa resignació rebla: “Cal alimentar la família! Que t’he de contar!”. No pot prescindir del sou de la universitat, però per a ell allò, aquella tesi, i haver de deixar de pintar, és un viacrucis.

"Aquesta planta baixa abans era una fàbrica de persianes"

“Fa any i mig que em dedique a la tesi, Martí!”, prossegueix. “Si hi haguera un paper que diguera que, al cap de mig any de llegida, la tesi es destruiria, el signaria ara mateix!”. Javier Chapa és un pintor de raça, nascut amb aquell do per a saber centrar una imatge, per a saber copsar-la, per a saber materialitzar-la, des d’una elegància instintiva, des d’un olfacte propi. A més a més, amb gran esforç ha anat desenvolupant un camí creatiu, basat en figures geomètriques: ratlles que s’entrecreuen, ones que ballen sobre una superfície, sobre un fons treballat amb exigència, que atresora gammes i matisos. Ha creat una marca pròpia, i sobre aquest camí tan ardu ha desenvolupat tota la seua experiència pictòrica, renunciant a moltes coses. “Nulla dies sine linia” es podria aplicar a la perfecció: aquell esforç geometritzant ha capitalitzat el seu quefer artístic durant molts anys. Però ara ha d’abandonar els pinzells i ha de teoritzar sobre la pintura (i sobre la seua pintura): “T’adones que hi ha gent que escriu meravellosament, que uneix idees que no et pensaves, que sap dir les coses d’una manera fantàstica! I t'adones que has arribat tard a aquest tren, el de la investigació, que el teu és el de la pintura, però...”. Es produeix una pausa, dubta de seguir, però fa el pas següent: “I també dubtes de la teua pintura, per què no dir-ho? A cinquanta-cinc anys, ja has recorregut molt del camí, i potser també et planteges si has arribat on esperaves”. Li dic amb sinceritat que crec que ha aconseguit tindre una veu pròpia i això és un gran èxit. Em mira amb els seus grans ulls, verdosencs, una mica angoixat per tot plegat: “Però hi ha gent jove tan bona i tan preparada! A la facultat els veig tots els dies, amb tantes ganes i tanta energia!”.

"Jo sóc un pintor instintiu"

Li pregunte pel seu paper com a professor, si es troba còmode fent classes: “Amb els alumnes he aprés molt, perquè he hagut d’estudiar molt per a poder fer les classes. Encara que la meua assignatura és bàsicament pràctica, on els alumnes experimenten les principals tècniques pictòriques, he hagut de reciclar-me molt. Jo sóc un pintor instintiu, i a més els meus estudis de Belles Arts no em van servir de res... Crec que vaig agafar el pitjor moment, no vaig tindre cap professor que m’influïra de cap manera. Francesc Lozano, el tenia teòricament com a professor, però mai va vindre per classe, sinó uns ajudants seus... Per això, quan vaig acabar la carrera me'n vaig anar a Nova York i vaig intentar oblidar tot el que havia aprés, tota aquella gasòfia... Vaig pintar de la manera més diferent de com m’havien ensenyat! Em vaig sentir atret pels informalistes, per Tàpies, per Richard Diebenkorn... Unir allò racional i dur amb allò emotiu”. Em sobta això, l’emotivitat que diu que treballa en totes aquelles figures geomètriques, i amb tot el tacte que puc li ho pregunte. “Jo sóc més pintor que geòmetra... A mi la geometria no m’interessa si no produeix una sensació, un sentiment, una emotivitat... Veus aquestes taques de pintura sobre les ratlles: són fonamentals! Com ho són les bambolles d’aire que s’omplin de color. Treballar els accidents, buscar en els materials totes les seues possibilitats, això és el que m’anima...”.

"Em vaig sentir atret pels informalistes, per Tàpies, per Richard Diebenkorn..."

Intente ironitzar un poc i li faig veure que aquelles taquetes sobre la polida superfície geomètrica semblen una cosa no buscada, fins i tot unes gotetes indesitjables. “No t’ho cregues, que això passa!” riu. “De vegades algun client em pregunta si no podria eliminar aquella taqueta! I jo que li dic que és bàsica, que sense la taca no hi ha obra!”. Ara relativitza el seu treball: “L’any passat vaig fer un gran exposició i vaig acabar esgotat, mentalment i físicament. Cada quadre meu duu molta feina, i alhora, de vegades, la tasca és molt mecànica i avorrida... El cas és que vaig acabar tan esgotat que em vaig posar a pintar aquarel·les!”. Obri els ulls, abaixa la veu: “Aquarel·les de València!”. Se’n va a un armari i torna amb un feix de papers, i ens va mostrant aquarel·les representant el pont del Real, els jardins dels Vivers, la Ciutat Vella, l’horta... Cadascuna atresora una màgia, una qualitat, una mirada pròpia. Li dic que són molt belles, i ell riu, una mica avergonyit: “Potser, si les coses van molt malament, em puc posar a vendre-les als turistes... Però amb un pseudònim!”. Segueix passant les aquarel·les. “Amb aquesta classe de treballs tens unes experiències més intenses, m’ho passe molt bé, és divertit. Però jo no sóc aquest. Jo sóc l’altre!” i m’assenyala amb la mirada un gran quadre amb ratlles simètriques.

Vet ací la batalla de l’art, pense. Javier Chapa gaudeix amb aquella pintura elemental, aquell posar-se a pintar un campanar, un detall del Mercat Central, un aspecte de la Llotja, i, en canvi, pateix durament amb el seu treball geometritzador, més mecànic, més monòton, i alhora més exigent. Sap que aquelles vistes de la ciutat, de la seua ciutat (com les aquarel·les de la Marina, on estiueja, també plenes d’emocions), aporten poc a l’art. Una cosa és un entreteniment, un diletantisme si voleu (tot i que rere seu hi ha sempre l’artista, el gran artista), i l’altra és la veritat, amb la qual es guanya el pa, i amb la qual aspira a triomfar plenament en l’arena artística.

"Treballar els accidents, buscar als materials totes les seues possibilitats..."

En una de les parets de l’estudi hi ha una petita col·lecció de quadres dels seus amics: Horacio Silva, Calo Carratalá, Marcelo Fuentes, Willy Ramos, Rosa Martínez Artero... Sobre una bancada veig una escultura sorprenent, d’equilibris calderians. “És de Lukas Ulmi, un artista suís, que s’ha casat amb una valenciana. És genial! Sempre juga amb formes geomètriques, o amb mòbils com aquest... Veus quanta gent bona que hi ha!”. Ens acomiadem i per a sorpresa nostra ens diu que ens vol acompanyar, perquè al cantó del seu carrer hi ha un grafit molt interessant que ens vol ensenyar. Aprofitant una canonada i un desguàs, el grafiter ha pintat una caseta, blanca, amb el lema: “Hole sweet hole”. Ens mira aclaparat, i ens diu, a mi i a Jesús: “Vegeu la senzillesa, la claredat de l’artista!”. I insisteix: “Vegeu quanta gent bona hi ha al món! I anònima!”. Ens encaixa la mà i se’n va, cap al taller o cap a la facultat. Potser, en aquell moment, no ho sap ben bé ni ell. Perquè la vida, com diria Montaigne, és ondulant.