De fora vindran...

Fa poc més de dos anys, un comitè designat pel Consell de Cultura de Barcelona i pel CoNCA, una institució que ara viu en els llimbs dels justos, va designar per unanimitat el suís Moritz Küng com a director del Centre d’Art Contemporani de Barcelona, un nou equipament cultural orientat a les arts visuals, que havia d’ocupar l’emblemàtic edifici del Canòdrom, ja restaurat. Küng, que era director d’exposicions de deSingel, al Centre Internacional d’Art d’Anvers, va cometre l’error de presentar-se al concurs internacional convocat a tal efecte per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Ara fa una setmana, després de mantenir-lo en espera durant mesos, es va assabentar pels mitjans de comunicació que se li rescindia el contracte, que el Canòdrom no acolliria cap centre d’art i que el seu projecte vital de deixar la seva feina a Bèlgica i apostar per venir a Barcelona havia estat un error monumental. De ben segur que devia sospitar que n’estava passant alguna, perquè en una ostentació de provincianisme un diari va criticar, sota grans titulars, que el senyor Küng estava cobrant tot aquest temps un sou per treballar en un projecte que encara no existia. Potser es pensaven que Küng havia de tornar els diners cobrats i demanar perdó per ser aquí amb la que està caient.

Recentment hi ha hagut un altre concurs per fer-se càrrec de la direcció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que va guanyar qui va ser director del Museu Picasso, Pepe Serra. I ara està a punt de decidir-se el nom del substitut seguint el mateix sistema. Quan es pregunta als càrrecs polítics responsables de les institucions per quin motiu en aquests concursos es presenten gairebé exclusivament candidats catalans i potser algun espanyol, però mai cap estranger, la resposta és que hi ha un problema de salaris, que legalment és impossible oferir sous que puguin competir amb els que es paguen als museus europeus.

Sempre he pensat que aquesta no és la raó per la qual els directors de museu de ciutats europees, que acostumen a canviar de lloc sovint, que accepten treballar en llocs molt més inhòspits i certament menys atractius que Barcelona, prefereixen quedar-se en petites capitals de província abans de venir a la nostra ciutat. Sempre creia, com molts, que simplement desconfiaven dels concursos, donant per fet que el vencedor ja estava designat per endavant. El cas de Küng em va fer canviar d’opinió. Ara tot torna a ser més clar.